Temps de selectivitat

L’actualitat és la guerra, les tragèdies al Mediterrani o les eleccions, però per a milers d’estudiants i les seves famílies és la selectivitat. Parlem-ne.   

De bell antuvi em limito a un marc simplificat on m’imagino que tots els alumnes interessats a estudiar en una regió determinada procedeixen de la regió. N’hi podríem dir el model autocontingut. 

Preguntem-nos: ¿assignar alumnes a graus de les universitats públiques per la via de les proves de selectivitat continua sent una bona idea? Certament, no és l'única manera de fer-ho. Per exemple, la selecció es podria deixar en mans de cada universitat. Però l’assignació depenent del resultat de les proves, i en el cas espanyol de les notes de batxillerat, té l’avantatge que és un procés objectiu, efectivament anònim, que incorpora el principi de la meritocràcia, que evita un procés desordenat d’ofertes i contraofertes i que és immune a pressions en favor d’alumnes particulars (tractes de favor).  

Ara bé, el sistema admet millores. Dos àmbits, entre d’altres, en què convindrien i serien possibles:

1. Que el 60% de la nota d’accés correspongui a la nota de batxillerat és un problema. L’Observatori del Sistema Universitari que presideix Vera Sacristán ens ha fet saber que la distribució de bones notes de batxillerats entre centres escolars està distorsionada respecte a la distribució de bones notes a l’examen de la selectivitat. Tenim una dinàmica d’inflació de notes que en el límit portarà a desnaturalitzar la de batxillerat. L’Observatori proposa que compti només la nota de les proves. Crec que tenen raó. No es va fer així des del principi, i fins i tot es va augmentar el pes del batxillerat del 50% al 60%, per neutralitzar l’efecte de jugar-s’ho tot a una carta. És una neutralització que també es podria aconseguir amb dues rondes d’exàmens on la nota més alta és la que compta. Si es vol mantenir el paper de la nota de batxillerat es podria manllevar una pràctica del batxillerat internacional: si la distribució de les notes de les proves de selectivitat dels alumnes d’una escola és substancialment divergent de les del batxillerat de l’escola llavors només les primeres compten. 

2. Hi ha disciplines en les quals caldria afinar més l’aptitud per la plaça. Això ja ha portat, per exemple, a implantar una prova d’aptitud personal (PAP) en el cas de la formació de mestres. Però no s’hauria d’acabar aquí. Per estudiar violí en una plaça pública subvencionada no n’hi ha prou amb una bona nota d’accés i que t’agradi el violí. A la societat li interessa que qui tingui aptitud i vocació per al violí pugui desenvolupar-ne la carrera, encara que les seves notes de filologia o matemàtiques no siguin bones. És el mateix amb les places de formació científica i tècnica (STEM): demanen aptituds específiques que l’examen captura, però no prou. Si un estudiant brilla en matemàtiques i vol plaça l’ha de tenir.

La realitat del grau universitari a Europa s’aproxima al del model autocontingut. A Catalunya, per exemple, la gran majoria d’alumnes de grau d’universitats públiques provenen de Catalunya. Ara bé: la tendència a tot Europa, i al món, es cap a una mobilitat creixent. És més: la mobilitat dels alumnes i la internacionalització de les universitats ha de ser, per a una regió que vol ser econòmicament i culturalment vibrant, un objectiu desitjat i impulsat.  

En aquest camí qualsevol esforç, inclosa la selectivitat, per articular condicions d’accés que homogeneïtzin els alumnes potencials externs amb els locals alentirà la mobilitat. Però la tendència de fons és tan forta que, al meu entendre, la selectivitat s’anirà erosionant amb procediments especials per a casos especials. A la fi serà irreformable i caldrà canviar-la per alguna altra cosa. 

En tot cas, aquesta perspectiva no és immediata. Viurem molts anys amb adaptacions de la selectivitat. I és bo que sigui així. Ara bé, per als que apreciem la possibilitat de valoritzar la nostra capacitat d’impartir graus això té un punt de frustrant. Una fórmula possible, i que propugno, per, en el context de les universitats públiques, fer les dues coses alhora –atendre l’alumne de grau local i atreure alumnat internacional– és desenvolupar la segona mitjançant l’instrument d’escoles adscrites promogudes per la mateixa universitat. Caldria que fossin escoles subjectes al principi de suficiència financera, però que incloguessin programes de beques justificades en polítiques de cooperació o d’atracció i formació de talent.