Temps de reagrupar
No és una anècdota que l’eslògan de campanya d’ERC sigui “Defensa Catalunya”. L’independentisme català es troba, literalment, en fase defensiva. Queden lluny els anys del Procés, de l’entusiasme encomanadís, en què els sobiranistes exercien una mena de cruyffisme polític –tenir la pilota, jugar a l’atac, sortir i disfrutar–. El 2017 va marcar un canvi de registre. L’eufòria va donar pas a la perplexitat, la repressió va alimentar la ràbia i, després, la pandèmia, el context econòmic i la ineficàcia de la majoria independentista al Parlament han reduït el perímetre dels que creien que Catalunya podia fer una salt endavant en termes de sobirania. D’una banda, els més repatanis han comprat el discurs de “l’engany” i s’han reclòs en l’abstenció; el PSC ha reunit el vot espanyolista i la por al canvi; i els comuns han tornat a la cleda constitucional tot i que abans, per oportunisme, havien flirtejat amb el “procés constituent no subordinat”, malgrat que els únics que possiblement hi creien de debò –Xavier Domènech i Jaume Asens– ja han estat apartats de la vida política.
Els partits independentistes també han reajustat les seves expectatives. La CUP continua en el seu refugi nuclear anticapitalista, tot i que ara tenen una alcaldia important –Girona– i això pot fer que assumeixin el repte de la política institucional sense renunciar al pacte amb la realitat. ERC i Junts són conscients que no tenen la força per a un nou desafiament a l’Estat, encara que uns ho vesteixin amb retòrica de diàleg i els altres amb vagues apel·lacions a la confrontació. Els republicans han aconseguit l’indult dels presos del Procés (tot just ara, potser massa tard, comencen a reivindicar-ho) i altres avenços en matèria social en companyia de Bildu, mentre que Junts es vanta de no haver negociat res, la qual cosa els situa en una contradicció difícil de resoldre amb el pragmatisme que va dur Xavier Trias a la victòria a Barcelona.
És molt possible que les eleccions del dia 23, sigui quina sigui la força més votada, marquin l’inici d’un gir cap a la dreta i l’espanyolisme agressiu. De fet, aquest viratge ja s’ha començat a produir: el PSOE ha enterrat en vida la taula de diàleg i Sumar (nova marca edulcorada de Podem) no vol sentir a parlar del referèndum. La por al PP i a Vox són al darrere d’aquesta nova conjuntura; és la mateixa por que, juntament amb l’abstenció, pot perjudicar les expectatives electorals dels partits independentistes. Malgrat tot, si hem de fer cas de l’enquesta de l’ARA, ERC, Junts i la CUP poden acostar-se a la vintena de diputats i, juntament amb Bildu i el BNG, poden formar una minoria de bloqueig que freni la pèrfida influència de Vox en les polítiques de l’Estat. Junts no s’hauria d’inhibir d’aquesta responsabilitat, i ERC no hauria de pretendre exercir-la en solitari. Porten massa temps tirant-se els plats pel cap i cap dels dos ha aconseguit l’hegemonia. Per fer front als atacs inevitables, caldrà generositat i intel·ligència.
El context espanyol convida a conjugar un verb amb molta tradició en la política catalana: reagrupar. Que no vol dir unificar, ni dissoldre, sinó sumar forces quan sigui d’utilitat. Res no es podrà fer contra Catalunya si el sobiranisme sap defensar-la de forma unitària. No oblidem que l’últim sondeig del CEO, a més de pronosticar la victòria del PSC a les generals, preveu que en unes eleccions al Parlament de Catalunya l’independentisme tornaria a obtenir la majoria absoluta. Això vol dir que, encara que el Procés s’hagi acabat, els seus efectes es mantenen; no hem tornat al mapa polític del 2010. El que ha canviat és que al davant hi ha un enemic amb diversos caps que no es conformarà amb menys que la dissolució del país. Per això, des de la diversitat, cal reagrupar esforços, definir una visió de país i combinar la bona praxi política amb la fermesa. Hi ha partits; hi ha partida.
