"Cosa sta facendo il Real Madrid?", ens pregunten en una botiga on tenen samarretes de Lamine Yamal però de la selecció espanyola. "Il Madrid ha perso",els contestem, contents de poder complir puntualment amb la nostra missió informativa. Hem arribat a l’abril i el Barça continua vivint aquest temps de promesa enjogassada de quan encara no ha passat res però es continua notant que tot és possible, en el joc que fan i en la gana que tenen.
És el mateix efecte de joventut esclatant que fan els estudiants de secundària en viatge de final de curs que ens trobem a grapats a les mateixes parades d’autocar que nosaltres. Van com els nostres, elles maquilladíssimes, cabelleres llargues pentinadíssimes i, fins i tot, algunes pestanyes postisses, que som a Itàlia i no es pot sortir al carrer de qualsevol manera. Els bro van amb els parietals rapats reglamentaris, les dessuadores, les caputxes, les empentes, les bromes. N’hi ha a Locorotondo, on ens aturem davant el monument als caiguts de les dues guerres mundials, allà on Rafael Nadal va descobrir que la família Palmisano s’hi va deixar 21 nois en trenta anys.
N’hi ha a Matera, que ja comença a fer cara de fatiga turística, i això que no és ni Setmana Santa. Pasolini hi va rodar L’Evangeli segons sant Mateu, Mel Gibson La passió de Crist i James Bond hi va salvar la vida gràcies al blindatge de l’Aston Martin a l'última pel·lícula de la saga. Matera va ser definida com “la vergonya d’Itàlia” als anys quaranta, quan Togliatti va veure compatriotes seus malvivint en les mateixes coves que els animals. Després de dècades d’inversions, ara és una ciutat que ves-li al darrere. Ha plogut i els camps no poden estar més verds. Malgrat tots els desastres, la primavera no ens falla.
