Temps nous, conceptes vells

Fa uns dies, l'amic i col·lega a la universitat Jordi Busquet, sociòleg, va tenir la gentilesa de regalar-me una edició difícil de trobar d'Oswald Spengler. Es tracta d'una traducció castellana publicada per Ediciones Nacionales y Extranjeras a Santiago de Chile el 1934 de l'obra Anys decisius, que Spengler havia tret a començaments d'aquell mateix any a Alemanya. Explico aquests detalls perquè tinc ganes de fer un breu apunt del seu antic propietari, i avi del Dr. Busquet, el senyor Josep Duran i Vilajoliu (1895-1988). Aquest terrassenc inquiet va reunir una immensa biblioteca de milers de volums, i al llarg de la seva vida va sentir-se atret també per la fotografia, la pintura, la ciència... No es pensin que era catedràtic d'alguna cosa ni res per l'estil: era manyà. Aquest tipus de personatges no s'han reivindicat mai prou, malgrat haver format part del veritable nervi cultural del país quan les coses anaven mal dades. Faig aquest breu apunt, doncs, en forma d'homenatge. 

Passem al llibre, que sembla un veritable galimaties si se'n desconeix el context. Spengler el publica el 1934, un parell d'anys abans de morir, quan el seu prestigi com a assagista arreu d'Europa és enorme gràcies a La decadència d'Occident. Els nazis acabaven de pujar al poder i pretenien transformar-lo en un dels intel·lectuals representatius del règim. Amb Heidegger ho aconseguiran, i sense necessitat d'esforçar-se gaire. Amb Spengler no. Rebutja els honors acadèmics que li proposen i a més –cosa força més delicada en aquell moment– ni tan sols esmenta Hitler al llibre. No es pensin que discrepava gaire de la ideologia del Führer –els elogis cap al feixisme de Mussolini són constants i un punt ditiràmbics–, sinó que considerava Hitler una espècie d'analfabet vulgar i oportunista, sense cap mena d'interès intel·lectual. Tot i no ser ben bé un personatge incòmode per al règim, Goebbels el va boicotejar de manera discreta fins a la seva mort prematura el 1936, quan tenia 55 anys. 

De què serveix, avui, treure la pols a un llibre com el que comentem? ¿Ens pot ajudar a entendre alguna cosa, a orientar-nos millor? Jo penso que sí, i no degut a les idees que defensa sinó, precisament, a la manera com van fracassar. El problema no rau en els coneixements històrics, filosòfics i científics de Spengler, que resulten gairebé intimidatoris. Tampoc en la seva impecable i gens àrida manera d'argumentar. No: allò que acabava invalidant el seu pensament és una rígida axiomàtica, un conjunt de punts de partida que en cap moment s'arriba a qüestionar. I potser, per damunt de tot, un seguit de conceptes que semblen estar més pensats per enfosquir la realitat del seu temps que per il·luminar-la. Com nosaltres l'any 2022, Spengler s'adona que viu temps decisius. De fet, a l'última frase del llibre anuncia la imminència i el caràcter inexorable, no evitable, de la Segona Guerra Mundial, que començarà cinc anys després. La seva percepció de la realitat, però, està completament condicionada per unes projeccions anacròniques de l'Imperi Romà –és el seu veritable marc mental– que fan, per exemple, que descarti d'arrel el paper futur dels Estats Units en l'escenari mundial. Un altre referent important és la relació entre la lluita de classes i la lluita de races, que l'obliga a fer plantejaments una mica estrambòtics (i molt semblants, per cert, als de l'extrema dreta nord-americana actual).

Retrospectivament, resulta molt fàcil assenyalar aquests punts de partida distorsionadors. En aquell moment, tanmateix, no eren percebuts d'aquesta manera; i aquí arriba la lliçó fonamental en relació amb els temps decisius que ens han tocat a nosaltres. Quan analitzem la situació actual contraposant, per exemple, "multilateralitat" i  "bilateralitat"; quan encara parlem de "potències" per fer referència a països que estan a punt de fer fallida; quan utilitzem el terme capitalisme per englobar alhora la manera de produir de Suècia i la de les "zones especials" de la dictadura xinesa; quan fem tot això, quan emprem aquest llenguatge del segle passat, acabem projectant coses remotes de la Guerra Freda a la realitat del primer quart del segle XXI. No és estrany, doncs, que la capacitat prospectiva, o fins i tot descriptiva, de determinades maneres d'entendre les ciències socials sigui ara mateix nul·la. Estem vivint temps inèdits però provem d'explicar-los amb conceptes arnats (val a dir que no fer-ho implica apartar-se de la lògica del sexenni, i això sempre costa). En aquest sentit, rellegir aquest vell paper d'Oswald Spengler paga la pena: ens col·loca violentament davant del mirall.