Per a un temps nou

El setembre del 1837 Stendhal, que era a Perpinyà, segons escriu a Mémoires d’un touriste, va decidir "anar a passar vint-i-quatre hores a Barcelona". "Em vaig passejar per la ciutat gaudint del deliciós plaer de veure coses que mai no havia vist", afegeix. I anota després una observació interessant. En plena guerra carlista, Stendhal explica el següent: "Entre les cinc o sis companyies de la milícia nacional de Barcelona («légions de la garde nationale», en diu) n’hi ha una, formada per obrers, que fa por a totes les altres. Quan els carlistes s’apropen, tots es reconcilien amb aquesta companyia, els membres de la qual porten brusa i es diu que són eficaços a l'hora de disparar. Però quan ja no es té por dels carlistes, busquen brega als de la brusa i els acusen de jacobins".

Aquesta anotació de Stendhal té una ressonància actual. Salvant les distàncies, que són moltíssimes, retrata una pauta que s’ha repetit en altres moments de la nostra història, sobretot en els més crítics (la Setmana Tràgica, el 18 de Juliol); i que ha tornat a aparèixer. Aquests darrers dies, una anècdota mínima però il·lustrativa –a propòsit del 50è aniversari de l’Assemblea de Catalunya– n’ha fet sentir de nou l’eco.

Els sindicalistes i els militants de l’esquerra comunista i socialista no eren, a l’Assemblea de Catalunya, una companyia d’entre cinc o sis com a la Barcelona de 1837 (suposant que el recompte de Stendhal fos correcte). Eren, claríssimament, una majoria que no s’ha vist reflectida, és el mínim que es pot dir, en les rememoracions institucionals de mig segle després.

Orwell deia: "Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present controla el passat". No sempre és així, per sort. Sovint la política desobeeix les lleis de la física però, com a contrapès, el principi d’Arquimedes (qui tracta de submergir un cos en un líquid es troba amb una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del líquid que desallotja) sol acabar posant les coses al seu lloc. Així ho afirma l’optimisme epistemològic de la saviesa popular: la veritat sempre acaba imposant-se.

D’entre les fitxes dels interrogatoris dels 113 a la Brigada Político-Social (BPS), que la revista Sàpiens va reproduir, una de les més interessants és la d’un enllaç sindical de Siemens. Va declarar que en la reunió ”se hablaba en catalán, él no entendía nada e intentó marcharse”. Es tractava, esclar, d’un exutori per reduir presó i multa. Però no deixa de ser una significativa i inquietant premonició. Si volem sortir del risc de dislocació i recuperar un clima més equilibrat i benigne, si volem evitar que les diferències socials i polítiques derivin en una separació etnolingüista que alguns, per motius antagònics, volen crear, hauríem d’ajudar Arquimedes.

Paul Valéry va escriure que tots tenim al cervell un conjunt de capses amb diferents etiquetes: "A estudiar en un dia favorable. No pensar-hi mai. Inútil aprofundir-hi. Contingut no examinat. Aventura sense sortida. Tresor conegut que només es podria abordar en una segona existència. Urgent. Perillós. Delicat. Impossible. Abandonat. Reservat. Deixar-ho als altres!, El meu fort. Difícil, etc."

Si som sincers, tots hauríem d’admetre que les nostres idees, opinions i sentiments sobre la situació a Catalunya les tenim dipositades en alguna d’aquestes capses mentals. N’hauríem de crear dues de noves, amb aquestes inscripcions: "A no empitjorar" i "A millorar". I omplir-les.

No és fàcil, entesos. Si una solució en la qüestió de les identitats nacionals peninsulars no ha estat possible fins ara és, en bona mesura, perquè existeix un obstacle formidable. Aprofitar-se del problema i excitar-lo ha estat i és una arma política i electoral d’enorme calibre, un gran instrument de poder. Les fílies i fòbies identitàries, acumulades per la història, representen un magnífic carburant polític, d’elevat rendiment i a bon preu. Són una autèntica bicoca, una ganga, una sinecura, el corn de l’abundància, i estan a disposició dels aprofitats, que n’obtenen copiosos i suculents beneficis.

Necessitem capgirar aquesta situació. El resultat seria beneficiós per partida triple: estalviaria conflictes recurrents i interminables, de costos elevats; liquidaria les rendes que encaixen els que enarboren banderes per amagar les carteres (o coses pitjors); reconduiria les energies individuals i col·lectives, de la confrontació estèril a la competició positiva i als pactes. ¿Algú –sense pa a l’ull i amb la mà al cor– pot afirmar que veu una altra alternativa positiva que sigui realment viable?