Tot és susceptible d’empitjorar, i la inquietant inclinació de la política al suïcidi és una màxima imprescindible per entendre la política espanyola.
Quan la campanya catalana estava centrada en insuflar èpica a la tornada de Carles Puigdemont des de Perpinyà, el president espanyol, Pedro Sánchez, va fer saltar el tauler. Des de dimecres i, almenys fins dilluns, quan es tornin a repartir cartes, l’escenari està completament obert, l’opinió pública desorientada i els socialistes amb l’ai al cor. En la manifestació de suport del PSOE a Sánchez i en el comitè federal d’aquest dissabte es percebia un ambient de gravetat. Si Sánchez marxa, també es complicaran les coses internament. Si Sánchez marxa no es pot preveure el futur de la llei d’amnistia ni tampoc que la línia actual del PSOE plural es mantingui estable. No seria el mateix el socialisme de la vicepresidenta Montero que el de l’expresident Zapatero.
Al president del govern li ha passat factura l’alt cost de la política del fangar i s’ha trencat la seva fortalesa emocional. No és el primer cop que això passa a la Moncloa, però és novetat que s’anunciï amb una carta personal als ciutadans i es demani un període de reflexió. Potser serà només per uns dies o potser serà definitivament. Tanta lluita li ha passat factura, i moure’s en el fang li ha fet fàstic.
El PSOE està experimentant l’advertiment, tants cops expressat en aquestes pàgines, que la màfia no discrimina per idioma. Els tentacles de l’estat profund, de la justícia amb interessos polítics, de la policia mafiosa per mantenir l’statu quo arriben al contrincant polític sigui quina sigui la seva ideologia. És una forma de funcionar, de creure’s amb el dret de propietat.
Sánchez pot sortir per qualsevol lloc. Pot convocar una qüestió de confiança que obligui els socis a revalidar la seva política i reiterar el debat d’investidura; pot fer net, agafar embranzida i anunciar una política de regeneració de la vida pública espanyola, o pot plegar i deixar-ho córrer tot.
En qualsevol cas, la crisi oberta per la carta de Sánchez evidencia dos greus problemes de fons. Un, la independència judicial. Sánchez ha començat a experimentar personalment el lawfare que apliquen alguns jutges espanyols ultraconservadors. Dos, els efectes de la connivència político-judicial i d’alguns mitjans de comunicació amb els partits polítics. Es tracta d’artefactes pseudoperiodístics que difonen mentides, però també d’alguns diaris pretesament seriosos que viuen dels dossiers i de la defensa d’interessos econòmics i polítics compartits.
En el millor dels casos, la crisi oberta per la jurídicament forçada admissió a tràmit de la querella de Manos Limpias podria afavorir una reflexió compartida per recuperar la política reivindicant el joc net. Aparentment no sembla que el líder de l’oposició hi estigui gaire disposat, tot i que li interessaria per reduir la influència que exerceixen sobre ell els populistes del PP encarnats en la presidenta madrilenya.
Si Sánchez planta cara haurà de pensar fredament. La justícia s’ha de regenerar i la premsa del femer també, però s’haurà de comptar amb un estat d’opinió que faciliti més l’autoregulació que el control. Seria un despropòsit prendre decisions de control que obliguin la premsa seriosa a haver de sortir a donar suport als dels menuts en nom de la llibertat de premsa.
Tenim a les mans una oportunitat de regeneració i fer un salt endavant o continuar excavant i enfonsant-nos en el fang. La crisi a Espanya no ens és aliena. Per als interessos de Catalunya no significa el mateix un govern del PSOE que un del PP i els seus socis naturals de Vox. Està clar que són les majories parlamentàries les que obliguen a moure’s políticament i que si es reforça el PP es reforça l’independentisme, però rebolcar-se en el fangar o negociar en una taula no és el mateix.
Tendència de vot
L’enquesta de l’ARA confirma algunes tendències de cara a les eleccions. D’entrada, els ciutadans estan desmotivats i un gran nombre decidiran si voten i a qui en l’últim moment. El PSC lidera, Junts vol disputar a Illa la victòria i ERC va per darrere de Puigdemont. La majoria independentista seria inhàbil perquè requeriria el vot conjunt de la CUP i Aliança Catalana. L’extrema dreta a Catalunya avança.
La campanya serà decisiva i hi haurà tant marge de canvi com alta sigui la participació. Seria recomanable evitar el bloqueig que s’albira i encara més haver de repetir eleccions, fet que només augmentaria la desafecció i l’antipolítica.
De moment, a esperar el resultat del temps mort que ha demanat Sánchez.
