Temps foscos per al Brasil

Músic i activista polític“El Brasil no és per a principiants”, afirmava An-tônio Carlos Jobim, autor de Garota de Ipanema. Quan li vaig citar aquesta frase del mestre a un amic nord-americà, em va contestar: “Cap país ho és”. El meu amic nord-americà tenia certa raó. Ara mateix, el meu país està demostrant que és un entre molts. Igual que altres països del món, el Brasil s’enfronta a l’amenaça de l’extrema dreta, una tempesta de conservadorisme populista. El nostre nou fenomen polític, Jair Bolsonaro, que s’espera que guanyi les eleccions presidencials, és un excapità de l’exèrcit que admira Donald Trump, però que s’assembla més a Rodrigo Duterte, l’home fort de les Filipines. Bolsonaro defensa la venda d’armes de foc sense restriccions, proposa la presumpció d’autodefensa si un policia mata un “sospitós” i declara que un fill mort és preferible que un fill gai. Si Bolsonaro guanya les eleccions, als brasilers els espera una onada de por i odi. De fet, ja hi ha hagut sang. El 7 d’octubre, un partidari de Bolsonaro va apunyalar i matar la meva amiga Moa do Katendê, mestra de música i capoeira, per un desacord polític a l’estat de Bahia.

Últimament penso en els anys vuitanta. Jo gravava discos i tocava en recintes plens de gom a gom, però sabia què era el que calia que canviés al meu país. En aquella època, els brasilers lluitàvem per unes eleccions lliures després de vint anys de dictadura militar. Si algú m’hagués dit que algun dia elegiríem per a la presidència persones com Fernando Henrique Cardoso i després Luiz Inácio Lula da Silva, la idea hauria semblat una pura il·lusió. I va passar. La victòria electoral de Cardoso l’any 1994 i després la de Lula da Silva l’any 2002 van tenir un enorme pes simbòlic. Van demostrar que érem una democràcia i van canviar la forma de la nostra societat ajudant milions de persones a sortir de la pobresa. La societat brasilera va aprendre a respectar-se més a ella mateixa. Però la democràcia del Brasil, la quarta més gran del món, és lluny de ser sòlida. Sembla que ara les forces fosques, des de dins i des de fora, ens obliguen a anar cap enrere, cap al pou.

Ja fa un temps que aquí la vida política està en declivi, començant per una depressió econòmica, després una sèrie de protestes el 2013, l’impeachment de la presidenta Dilma Rousseff el 2016 i un enorme escàndol de corrupció que ha portat a la presó molts polítics, entre els quals, Lula da Silva. Els partits de Cardoso i Lula han quedat greument tocats, i l’extrema dreta ha trobat una oportunitat.

Molts artistes, músics, cineastes i pensadors s’han trobat en un ambient en què els ideòlegs reaccionaris -a través de llibres, llocs web i articles periodístics- han denigrat qualsevol intent de superar la desigualtat a base de vincular les polítiques socialment progressistes a una mena de malson veneçolà que genera la por que els drets de les minories erosionin els principis religiosos i morals, o simplement a base de l’adoctrinament de les persones en la brutalitat mitjançant l’ús sistemàtic del llenguatge despectiu. L’ascens de Bolsonaro com a figura mítica compleix les expectatives creades per aquest tipus d’atacs intel·lectuals. No és un intercanvi d’arguments: els que no creuen en la democràcia actuen de manera insidiosa.

Els principals mitjans de comunicació han tendit a minimitzar els perills i, de fet, han treballat per a Bolsonaro descrivint la situació com una confrontació entre dos extrems: el Partit dels Treballadors ens porta potencialment a un règim autoritari comunista, mentre que Bolsonaro combatrà la corrupció i farà que l’economia de mercat sigui amistosa. Un ampli sector de la premsa dominant ignora el fet que Da Silva respecta les regles democràtiques i que Bolsonaro ha defensat repetidament la dictadura militar dels anys seixanta i setanta. De fet, l’agost del 2016, mentre impulsava l’impeachment a Rousseff, Bolsonaro va deixar clar públicament que dedicava la seva acció a Carlos Alberto Brilhante Ustra, que va dirigir un centre de tortura durant la dècada dels setanta.

Com a figura pública del Brasil, tinc l’obligació d’intentar aclarir aquests fets. Ara soc un home gran, però als anys 60 i 70 era jove, i me’n recordo. Per tant, haig de manifestar el meu punt de vista.

A finals dels anys seixanta, la junta militar va empresonar i detenir molts artistes i intel·lectuals per les seves idees polítiques. Jo era un d’ells, juntament amb el meu amic i col·lega Gilberto Gil. El Gilberto i jo vam passar una setmana cada un en una cel·la bruta. Llavors, sense cap explicació, ens van traslladar a una altra presó militar durant dos mesos. Després d’això, van venir quatre mesos d’arrest domiciliari fins que, finalment, vam marxar a l’exili, on ens vam quedar dos anys i mig. Altres estudiants, escriptors i periodistes van ser empresonats a les cel·les on érem, però no van torturar ningú. Amb tot, durant la nit sentíem els crits de la gent. Eren presos polítics que segons els militars estaven vinculats a grups de resistència armada o joves pobres que havien sigut detinguts per robatoris o venda de drogues. Aquells brams no me’ls he tret mai del cap.

Alguns diuen que les afirmacions més brutals de Bolsonaro són només postureig. De fet, parla com molts brasilers del carrer: demostra obertament la brutalitat superficial que molts homes creuen que han d’amagar. El nombre de dones que el voten és, en totes les enquestes, molt més baix que el nombre d’homes. Per governar el Brasil, Bolsonaro haurà d’enfrontar-se al Congrés, al Tribunal Suprem i al fet que les enquestes mostren que una majoria de brasilers més àmplia que mai diu que la democràcia és el millor sistema polític de tots.

He citat la frase de Jobim per donar un toc de color divertit a la visió que tinc dels nostres temps difícils. El gran compositor la va dir irònicament, però va evidenciar una veritat i va subratllar les peculiaritats del nostre país. Molta gent diu que pensa anar-se’n a viure a l’estranger si el capità guanya. Jo no he volgut viure mai en un país que no sigui el Brasil. I ara tampoc. Ja em van obligar a exiliar-me una vegada. No tornarà a passar. Vull que la meva música, la meva presència, sigui una resistència permanent davant del sistema antidemocràtic que pugui sortir arran d’un probable govern de Bolsonaro.