Temps de Flors

Jo crec que molts, i fins i tot alguns gironins, se sorprenen amb la història que hi ha al darrere d’aquest espectacle anual que es diu Girona, Temps de Flors, que ha celebrat la 60a edició, i la fundadora del fenomen, Maria Cobarsí, tot un personatge. Durant uns dies, a començament de juny, Girona bull de visitants; també nombrosos estrangers, que s’hi traslladen per saber quin és l’últim crit en matèria floral. Feina, dedicació, estima per la ciutat i un petit exèrcit de voluntàries i voluntaris que la fundadora esperonava en cada edició.

Maria Cobarsí i Corretger va néixer a Vilobí d’Onyar el 1923. El 1954, amb un grup d’amigues de la Sección Femenina, va iniciar un projecte que es convertiria en un esdeveniment gironí internacional. Aquell 1954 també hi havia noms destacats com Josep Tarrés, o David Marca, que treballava a la Coca-Cola, persones que de manera altruista s’adonaven que allò era bo per a Girona i s’hi abocaven. Marca, entre tantes altres coses, l’ajudava a publicitar l’acte. La Cobarsí dedicava tot l’any a preparar una exposició que, amb el temps, ha permès reobrir espais emblemàtics gironins: Banys Àrabs, Sant Nicolau, Sant Martí, Torre Gironella...

Durant uns quants anys, Girona, Temps de Flors es va celebrar a l’antiga abadia benedictina de Sant Pere de Galligants, gràcies a la figura del Dr. Miquel Oliva. La Maria Cobarsí tenia una capacitat innata per reclutar persones que l’ajudessin. A través de la Sección Femenina socorria noies, sobretot mares solteres sense marit. Quan les tenia assistides, els deia: “Mira, em podries ajudar a l’exposició de flors”. La Sección Femenina era una branca de la Falange Española; compartia els mateixos valors, pensament, estètica; estava dirigida per Pilar Primo de Rivera, germana del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera. Després de la Guerra Civil, es va centrar en la instrucció de dones joves per tal que fossin bones patriotes, bones catòliques, bones esposes. Els símbols i models femenins de la Sección eren Isabel I de Castella i la monja castellana Teresa de Jesús. I aquí és on entra la personalitat de Cobarsí: era molt devota. A més, estava enamorada del José Antonio. N’era una fan incondicional, i, com que era soltera, disposava de molt temps lliure; va dedicar totes les hores del món a Girona, Temps de Flors. La fira anual, gràcies a la seva dedicació, va créixer de manera insospitada: jo diria que, de manera positiva, els va sortir una mica de mare. També perquè la Cobarsí -aquest és un tret important- era una dona moderna. Conduïa, i això li permetia anar amunt i avall organitzant-ho tot. També li agradava esquiar. Es va arribar a trencar el maluc esquiant: la recorden amb un llibreta, on apuntava fil per randa la participació econòmica de diverses famílies. Un control i un domini total de la situació. Jo no sé si el José Antonio hauria estat a l’altura d’una personalitat així. El que és cert és que la Sección Femeninali va quedar petita i que Girona, Temps de Flors estava destinada a transcendir més enllà de la mort de Franco (1975), i de la mateixa fundadora, que va traspassar el 2013, als 90 anys d’edat.

M’ho ha explicat l’Anna Maria Camps, substituta de Cobarsí al capdavant de Girona, Temps de Flors. Va treballar amb ella durant vint-i-cinc anys; esclar que la Camps és diametralment diferent d’ella, però l’impuls personal i la força segueixen sent crucials per entendre per què alguns esdeveniments superen el pas del temps amb nota. Hi ha aspectes de la personalitat humana, molt autèntics, que mereixen una reflexió. Camps també dirigeix la revista Bon Art, l’única publicació d’art en català, que aquest 2015 celebra el quinzè aniversari. Cada any, Bon Art se’n va a la fira Arco de Madrid; hi reparteixen dues mil revistes, en català, òbviament. Algun cop, Camps adverteix: “ Oiga, que es en catalán ”. “ A bueno -li contesten-, también se entiende ”. L’anècdota té gràcia, sobretot en el context d’aquesta història. De manera definitiva, davant la personalitat, l’empenta i l’autenticitat de certes persones, per sobre de règims i d’èpoques, el món no hi té res a fer.