Hi ha un tipus de polítics triomfadors que diu molt de les nostres societats i dels valors que es consideren dignes de respecte i sinònim de triomf. Aquests polítics acostumen a tenir alguns trets en comú, com una capacitat oratòria guarnida d’adjectivació i tecnicismes però que no suporta la prova de la transcripció perquè està buida d’idees. Són polítics xulescos que acostumen a actuar amb més atreviment i insolència que guiats per la prudència i el dubte. Per descomptat, sempre tenen raó i una claca preparada. Comparteixen una visió oportunista i extractiva de la política que actua com un imant per a la corrupció i el diner fàcil. Són gent que considera que els pobres ho són per idiotes i que el fi justifica els mitjans. Comparteixen les tècniques del màrqueting polític de la dreta americana, que bàsicament consisteix en mentir sense parpellejar, en sostenir que hi ha “fets alternatius” com si els fets fossin opinables, en menysprear el periodisme perquè demana retre comptes i en dir a cadascú allò que vol o necessita sentir aplicant fórmules fàcils a problemes complexos.
Fang fins al coll
La versió hispana desacomplexada de la setmana és el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, que divendres va comparèixer a les Corts amb un discurs d’un cinisme apoteòsic després de la seva pèssima gestió de la DANA que ha causat la mort de més de dues-centes persones i uns danys materials potser incalculables. Mazón va comparar la situació amb un escenari bèl·lic i va parlar d’una crescuda del riu similar a la del Nil, però va acusar la Confederació Hidrogràfica del Xúquer de manca de previsió en l’avís del perill als ciutadans i el govern espanyol del retard que hi pugui haver en la reconstrucció.
De moment, la irresponsabilitat i la ineptitud no passen factura a València, on es pretén tancar la crisi afegint una conselleria. La política és l’únic lloc on és possible sobreviure a la ineptitud, potser gràcies a la manera com se seleccionen els quadres en partits com el PP, i gràcies també a un sistema de llistes tancades i bloquejades on les aptituds que es premien per figurar-hi són les de l’obediència i la mediocritat.
Mazón no plega i remodela el govern inventant-se nous organismes per a les accions “coordinades i integrals”. També es crearà una comissió d’investigació i bla bla bla. Per a Mazón “es va fer el millor que es va poder amb la informació i els recursos que es tenien”, i tal dia farà un any. Però Feijóo i els mitjans madrilenys n’han pres nota i Mazón penja d’un fil. Sobreviu gràcies al fet que el PP necessita Vox per substituir-lo, però és un pes mort per a Feijóo, que tutela els canvis al govern valencià.
Els valencians són l’última peça de la guerra a mort que les direccions del PP i el PSOE lliuren a Madrid i que Feijóo ha traslladat a Brussel·les, demostrant la seva pobra idea de patriotisme, per no parlar del joc net. Primer va utilitzar la construcció d’un vessant rus de l’independentisme per exportar la bronca interna, i ara ho ha intentat de nou per cobrar-se el cap de la ministra Ribera quan està a punt de convertir-se en vicepresidenta de la Comissió Europea d’Ursula von der Leyen. Feijóo, aliat de Manfred Weber, líder del PPE i contrincant de la presidenta de la Comissió –a qui considera una tèbia–, s’ha sumat a l’andanada contra un equilibri que sense Ribera saltaria pels aires i que caldria tornar a negociar entre populars, socialistes i liberals.
L’exportació de la crisi per la gestió de la DANA a València és un pas més de la guerra contra Pedro Sánchez, que passa també pels tribunals. En aquest sentit, ¿es podria haver esperat una querella del PP contra el govern espanyol si no hagués respectat escrupolosament les competències autonòmiques mentre l’instaven a actuar de manera enèrgica? El precedent és la gestió deslleial del confinament, quan la llibertat era prendre unes canyes mentre els vells es morien agonitzant a les residències i es portava l’estat d’alarma als tribunals.
Desacomplexat en cap
L’estil polític d’anar a trencar les cames a l’oponent, alimentar i capitalitzar la frustració, menysprear la veritat i veure la gestió com una oportunitat privada té el seu màxim exponent en el nou govern dels Estats Units. L’elecció dels membres del govern Trump és l’apoteosi del populisme, i la reacció dels mercats dopant les empreses properes al programa de Trump i Elon Musk obre una perspectiva clara. Desapareix la gestió de la cosa pública i de l’espai compartit i entren en joc els interessos econòmics d’una de les grans fortunes mundials. Al crit de menys burocràcia, que tothom pot compartir, veurem desballestar la mínima xarxa social de salvament i, en nom dels treballadors de la indústria destruïda, veurem com pugen els preus amb els aranzels que teòricament els haurien de protegir.
