El temps dels pitjors

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, al saló de plens en l’últim ple del mandat.
2 min

Si la política catalana fos música, el que us bombin –populisme si el profereix un polític d'esquerres, però frase històrica si la diu el senyor Trias– seria el seu baix continu, el bast repunt que cus, sense unir-les, les tàctiques i estratègies de partit de fa ja molts d'anys. Trias ha aconseguit convertir-se en un mem, i la polseguera que ha aixecat l'episodi (grotesc) en què se li ha barrat el pas a l'alcaldia de Barcelona, ha aconseguit ofuscar la manera (llardosa) com el seu partit s'ha posat de perfil a Ripoll, fins que s'ha consentit a fer batlessa un personatge que –com bé va explicar Ignasi Aragay– no és més que una feixista de manual.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Afegim-hi més adjectius. La jugada de Colau contra Trias és podrida, però també ho era la desinformació, i de vegades les difamacions, que l'anomenat anticolauisme ha posat en circulació durant anys contra qui ha estat fins ara la primera edil. Una altra cosa és que hàgim d'exigir als nostres governants que siguin capaços de mirar per damunt dels seus egos i no cedeixin a l'impuls ni a la temptació de la revenja, però això també, pel que es veu, ja és demanar massa. Lady Macbeth de pacotilla, dissabte Ada Colau va servir al Saló de Cent un bufet fred de revenja personal i d'odi antic entre comuns i convergents. Ho va fer de la mà de Daniel Sirera en el paper de tonto útil, encantat de tenir el seu fugaç instant de protagonisme, i d'un Collboni que aplicava així el gran principi de Pedro Sánchez: l'important és tenir el poder, no importa com.

Encara més. Afirmar, com fan Colau i els seus, que “han aturat la dreta”, després de fer un acord amb un PP que està a punt de governar a tot arreu amb uns altres feixistes de manual, és d'un cinisme massa escandalós fins i tot per als nostres temps líquids. En paral·lel, la pretensió que s'ha avortat un govern “independentista” a Barcelona es mostra igualment falsa si tenim en compte que el batlle havia de ser Xavier Trias, tan partidari de posar Barcelona sota el focus d'un referèndum d'autodeterminació com de menjar-se una rata. La prova, si cal, que el govern de Trias no suposaria cap nou envit independentista era que l'endemà mateix Feijóo presumia d'haver-lo desactivat, just abans de donar les alarmes preceptives sobre etarres.

Els comuns neguen que la jugada anti-Trias fos fruit de cap pacte d'estat, i això és possible que sigui cert, perquè és especialitat catalana acabar donant a l'Estat allò que desitja sense que ni tan sols s'hagi de molestar conspirant per aconseguir-ho. El model de ciutat de Trias, per altra banda, és indistingible del de Collboni, o sigui que enhorabona per aquí també. Alguns insisteixen que caldrà refer els ponts, però més aviat tot fa pensar que assistirem a la demolició incontrolada dels que puguin quedar. Mentrestant, a prop d'aquí, ran de les fronteres entre Ucraïna i Rússia, s'enderroquen ponts de debò, i preses, i es desplega armament nuclear tàctic. Se'm pot dir que no té res a veure una cosa amb l'altra, però espero que se m'entengui.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats