1. Tabús. L’aposta del president Sánchez pels indults trenca la dinàmica repressiva que es va imposar com a única resposta a l’independentisme almenys des d’octubre de 2017, quan el PSOE va avalar sense reticències la subrogació del conflicte a la justícia. Ara, el govern espanyol sembla assumir que aquella opció va ser un desastre i que s’ha de refer camí. Que es reconegui “la utilitat social” d’excarcerar polítics que “representen centenars de milers de ciutadans” o s’assenyali Oriol Junqueras com a “indiscutible en la relació entre Catalunya i Espanya” sembla deixar clar el canvi de registre. Trencar el tabú judicial és l’esdeveniment.
El president Aragonès ho assumeix: “És el temps de tornar a la política”. Però queden encara molts efectes en curs de l’ofensiva repressiva contra el Procés. I, per tant, si es vol avançar, hi ha deures pendents. Ha passat a segon pla una altra proposta de Pedro Sánchez: la modificació o supressió del delicte de sedició, que va ser la gran troballa per condemnar els acusats quan era impossible provar la violència. Revisar-lo hauria de ser un pròxim pas. Demorar-lo seria un primer senyal d’inseguretat.
2. Rituals. “És l’hora del referèndum acordat”, diu el president Aragonès, que porta el rellotge una mica avançat. Les seves paraules confirmen que avui és l’hora dels discursos de ritual. Per no perdre peu a l’escenari cal desplegar les grans consignes, sabent perfectament que no estan a l’ordre del dia, i magnificar els clatellots que rep la justícia espanyola des de fora (conscients que són victòries morals però que d'Europa no vindrà la salvació). És a dir, mantenir viva la causa, malgrat que hi ha consciència generalitzada que estem en una etapa que no és de confrontació i de la qual s’han d’obtenir resultats. De mica a mica s’entrarà en la lletra petita. Diu Sánchez que “el paisatge que ens ha deixat la pandèmia ens ha transformat”. Segurament és cert que la ciutadania té ganes d’entrar en una fase amb altres prioritats que la patriòtica. I s’ha d’aprofitar. I, precisament per això, abans d'asseure’s a taula, toca marcar perfil.
La dreta espanyola –“Sánchez humilia Espanya”, diu Ayuso– segueix en sintonia de tragèdia patriòtica, que és com ha intentat dissimular tradicionalment el que per a ells és insuportable: la condició de nació incompleta. I és bo que Sánchez, per una vegada, no s’hagi sentit condicionat. Que duri.
3. Societat civil. Sense entretenir-me en l’ensucrat discurs de Sánchez al Liceu, farcit de cites de diccionari posades amb calculadora ideològica, el que no deixa de sorprendre’m en tota aquesta història és el desconeixement del territori que es trepitja.
Tots sabem que en les societats actuals el poder es concentra en dos instruments: el diner i l’algoritme (i, sovint, tots dos alhora). Però la ciutadania existeix i no deixa de sorprendre que Sánchez, un líder autoanomenat d’esquerres, hagi portat la proposta dels indults de bracet de les organitzacions empresarials, amb tres visites, tres, en una setmana, per anunciar la bona nova emparant-se en elles. Que l’empresariat català faci aquest pas, després d’un llarg temps de letargia, és positiu. I és útil per a Sánchez perquè que incomoda la dreta espanyola, que se sent traïda. Però, tanmateix, hi ha molts més actors socials a Catalunya –on l’independentisme té una indiscutible base popular– i sorprèn que qui ve amb la promesa de la reconciliació no busqui la companyia d’altres sectors.
Anar de bracet només del poder econòmic alimenta la doble sospita: que ja dona per assumit que són els únics que manen (i que si te’ls guanyes la resta s’hi adaptarà amb escreix) o que no gosa ampliar el cercle d’aliances per por a rebre algun cop de porta. La societat civil catalana –a la qual pretenia apel·lar la cita del Liceu– és extensa i diversa. Un exemple: Òmnium encapçala el rànquing de les entitats, en nombre de socis, juntament amb el RACC i el Barça.
En fi, benvinguts indults, però queda molt per fer. Començant per la neteja de prejudicis i ignoràncies, que abunden en les dues direccions. I a partir d’aquí: enraonar. I el que no ho vulgui entendre que es quedi sol.
Josep Ramoneda és filòsof
