¿Tan greu és que l’Ajuntament cedeixi el Parc Güell a una marca de moda per fer un esdeveniment amb estrelles internacionals? No, no és tan greu. En un moment en què Barcelona estigués menys malhumorada ho trobaríem un signe d’èxit i un motiu per anar-hi a fer el tafaner. La qüestió no és la gravetat de l’esdeveniment en si, sinó de l’esdeveniment com a símptoma, i el seu aterratge sobre l’estat d’ànim dels barcelonins. Perquè aquesta ciutat tan de moda és plena de ciutadans malhumorats per qüestions diverses (l’habitatge, el transport, el turisme, la despersonalització), i això potser explica la mala rebuda d’aquesta exhibició de luxe i de glamur que configura, a ulls de la majoria, una bombolla de falsa prosperitat, una postal fictícia d’una ciutat que sap ser cool amb els turistes però no se’n surt a l’hora de cuidar el benestar dels seus ciutadans.
Ha estat una digna però reduïda revolta sense lideratge polític, perquè les esquerres que es reclamen transformadores –ERC, Comuns i la CUP– acaben de rebre un sever càstig electoral, i els seus dirigents estan en estat de xoc, preguntant-se què espera d’ells l’electorat. El mal humor actual és acèfal, és veïnal més que no pas polític, com les bullangues de fa dos segles. El 1835, en un context d’efervescència anticlerical, els assistents a una cursa de braus a la Barceloneta es van enfadar perquè els toros van sortir mansos, van saltar a la plaça, van manifestar-se pels carrers i van acabar cremant esglésies. Tampoc era tan greu que uns cursa de braus quedés poc lluïda, oi? No, no ho era. Però l’estat d’ànim de la població estava tan crispat que qualsevol excusa era bona per encendre la metxa de l’agitació. Per descomptat, aquella bullanga va ser més multitudinària i amb efectes més greus que la de l’altre dia al Parc Güell. I és que els barcelonins d’aleshores tenien més motius per al mal humor, començant per la gana i la repressió d’un pèrfid capità general.
Però les bullangues sempre tenen una cosa en comú, i és que no es corresponen amb el dia a dia de la política. El 1835 encara no coneixíem l’anarquisme ni el socialisme, les classes populars no tenien líders ni programa. La gent, tot i que nominalment lluitava contra els carlins i l’absolutisme, el que volia era expressar un malestar difús, una ràbia desfermada sense un objectiu concret. Com a conseqüència, ningú no va recollir els fruits d’aquesta ira ciutadana, que es va dissoldre, pocs anys després, sota les bombes d’Espartero i Prim.
Les coses han canviat molt i les comparacions, tractant-se d’història, són una temeritat. Però la indignació dels veïns del voltant del Parc Güell m’ha fet pensar en les bullangues. Perquè aquesta ciutat nostra, on alguns veïns es queixen contra Vuitton, és la mateixa que acaba de votar majoritàriament els partits de centre i de dreta que defensen el creixement i l’ampliació de l’aeroport, les que acaben de tombar el control del preu del lloguer de temporada, les que quan veuen una protesta, del tipus que sigui, la ridiculitzen amb l’etiqueta del “no a tot”. El malestar és real, però no lliga amb els resultats electorals, i per tant no té un objectiu clar ni una expressió orgànica com ho van ser el colauisme i l’independentisme, un moviment amb voluntat transformadora expressada electoralment amb èxit.
Ara, amb una dreta reforçada moralment, una esquerra desconcertada i un independentisme dividit, correm el perill que les ires dels ciutadans les reculli l’extrema dreta, especialista en pescar en aigües tèrboles, assenyalar bocs expiatoris i furgar en la ferida sentimental –identitària, sí– que s’amaga rere la globalització de Barcelona, i que faríem bé de no ridiculitzar d’entrada.
