Els temporers sempre són els altres i són a Ponent
El món gira però no avança. No ho sabem del cert però la cosa potser té a veure amb el fet que la mare Terra gira, gira, com un swing desvergonyit fent pam i pipa als humans i res. Des d’Heràclit a Julio Iglesias: “La vida sigue igual ”, que diu la filosofia del rock’n’roll terrenal. Un any més i torna la bomba de rellotgeria dels estereotips només aplicats a segons quines zones de “el territori”, que és allò que als despatxos barcelonins s’inventen criatures que no han vist mai un préssec i legislen sobre préssecs o sobre el que faci falta. El Matrix de la capital que no és capital i que juga a col·locar amonal. Doncs això. Torna la campanya de la fruita i tornen els Tomahawks.
Ja disparen alguns mitjans d’idealització irreal. Els míssils cauen sobre Ponent. Estovalles naturals de la terra. Rebost, celler, nevera, tàper de Catalunya. Ens parlen les desinformacions dels “temporers” que arriben per treballar a la campanya de la fruita i que viuen al carrer i les dures condicions del dia a dia. A veure. Anem a pams. A veure. Separem el fum del rostit. Diccionari de la realitat. Temporer: que realitza una feina per un cert temps. Com tothom sap des de fa anys i pams les persones, vinguin d’on vinguin, que venen a collir fruita tenen contracte i papers. Els temporers són això. Les persones que no tenen contracte ni papers no són temporers. Ens agradi més o menys. El 99 per cent dels pagesos de Ponent contracten persones plenament legals. Si algú no ho fa es denuncia. Com sap i diu tothom. Així, per què agafem una persona i la fem passar per tots els mitjans rentadora de masses? I per què això sempre, sempre, passa amb la campanya de la fruita de l’oest de Catalunya? Per què?
Perquè en aquests mitjans irracionals no surten les centenars i centenars de persones que cada dia per la gran Barcelona van amb carrets de súper plens de ferralla remenant a les escombraries i no es diu a les informacions: “Són temporers de la indústria del ferro, de la ferralla, o del que em dona la santa gana”. No. Cada dia hi són. Multiplicats per mil dolors. Però no. Cal que surti una persona a Ponent que digui que tots els pagesos són dolents, dimonis enforquillats, i que això és un Hiroshima contra els drets humans. Tampoc s’escoltarà, mai, mai, la veu de l’estat ficcional espanyol, que és el responsable de la immigració, dels papers, de la tristesa, dels dolors. Sempre la culpa cap als alcaldes dels pobles petits. Cap als pagesos. Ponent és l’abocador de residus neuronals, frenopàtics, de les tares d’alguns catalans que creuen que Catalunya és únicament, exclusivament, privadament, legalment, racionalment, Barcelona. Au, chupitos de salfumant, a veure si us neteja la boca bruta.
Moltes carreres de periodisme, enginyeria, història, dret o de furgador nasal s’han pagat amb la fruita. Moltes vides existeixen gràcies a la fruita. Molta riquesa. Molta. Suen els temporers, suen els pagesos. Sua tothom. Dels 14 al 18 anys vaig suar cada estiu amb el mateix sol de 40 graus. A partir dels 18 anys suava informant com a periodista de les campanyes de la fruita. Suem. Perquè igual, resulta, la vida era això: suar. Igual, resulta, hi ha més malvats explotadors a la gran Barcelona que a Ponent. Però esclar... que la droga irreal no ens espatlli un titular. La realitat per als dèbils, per als febles, per als pobrets de mi. Voleu peres, pomes, préssecs, però no voleu la suor. Creieu que la llet l’escup la nevera. Creieu que darrere un nugget de pollastre marquetinià, irreal, somiatruites sense ous, de l’àvia Lola tradicional ancestral artesanal no hi ha una gallina esquarterada, degollada. Heu oblidat la realitat. Heu oblidat les persones. Classisme. Racisme. Supremacisme. Éssers superiors ens han d’explicar el que no saben ni volen saber. La deontologia per als morts de gana. La fruita, la suor, ha donat més vida, més esperança, més futur que mil titulars ficcionals. Per ser periodista, per ser persona, s’ha d’estudiar a l’escola de la realitat. S’ha de collir fruita. Cal un campus per informar sobre la pera, el préssec, la cirera. Escola d’estiu de mètodes d’entrevista a l’albercoc, la poma. Potser us ensenyen alguna cosa si els pregunteu, els escolteu. Tota la resta és enganyar les persones, a totes, a qui, professionalment, humanament, ens devem. Però, esclar, això requereix suor.