A mesura que fa anys, hom suporta menys la calor, ja ho sé. Les queixes per la calor són com les queixes pels petards; proporcionals a l’edat de cadascú. Però a hores d’ara, ni aquella senyora que es torrava a la tovallola com un déntol al forn nega el canvi climàtic. Ella també ho diu. Fa més calor que abans. L’altre dia, un pagès em deia que ara, a l’estiu, les tomaqueres s’escaldufen. Abans no. Si una tomaquera s’escaldufa, nosaltres també.
Aquest estiu, el turisme de platja farà el que sempre fa, tot i que arribar a la platja (en tren, cotxe o autobús) serà exposar-los a la liquació irreversible. Però l’altre turisme, el que vol passejar, llogar bicicletes, veure museus, anar a fer tastos a vinyes, s’ho pensarà, a l’hora de fer un viatge a l’agost a un lloc càlid. Fer un viatge a l’agost significa que de dotze del migdia a sis de la tarda has d’estar tancat. Això vol dir que l’hotel o l’apartament o el càmping no pot ser tant “de batalla” com si només hi anessis a dormir, rebentat de tot el dia de caminar. Les hores en què es pot sortir al carrer (les sis del matí, les nou del vespre...) els museus estan tancats. Algú dirà, esclar, que quina sort. Que ja està bé que no vinguin guiris a casa nostra. Però estic pensant també en nosaltres fent de guiris a casa dels veïns. I sí, sí, ja ho sé. Nosaltres no som guiris. Som viatgers. Els guiris són sempre els altres.
El canvi climàtic ens farà, segurament, canviar la temporada alta i la temporada baixa o bé les destinacions. Qui pot anar a París, a Roma, a Nàpols, a Atenes, a Figueres, a Nova York, a Barcelona o al Caire en agost? Qui pot caminar, a l'estiu, sota el sol, per les ruïnes d’Empúries o les de Pompeia?
