Abans de la tempesta
Estem en una treva col·lectiva, esperant el que vindrà. No sabem què vindrà, ni quan, però sí que sabem que estem en una fase de conllevancia, com en diria Ortega. La qüestió catalana no es resoldrà ni en un sentit ni en l’altre, en el curt termini. Per tant, estem tots vetllant les armes, fortificant posicions, mirant de treure el màxim profit d’aquest període d’interregne. Aquesta mena de pausa beatífica es resumeix en un terme: pressupostos. Totes les administracions, tots els partits de govern, volen mantenir el poder i reforçar-se des de la gestió. La particularitat és que cadascun depèn dels altres, i això configura una teranyina de favors i interessos, que assegura la tensió però també conjura la inestabilitat.
Anem per parts. A Barcelona, Ada Colau necessita els vots d’ERC. ERC voldria l’alcaldia, per la qual cosa hauria de reforçar el seu perfil opositor. Però si els republicans juguen aquesta carta a fons, els comuns i el PSC enduriran la seva posició al Parlament i Pere Aragonès estarà en mans de la CUP. ERC governa amb Junts, i Junts juga a l’anticolauisme, per tant, ja li va bé veure els seus companys de govern en aquest atzucac. ERC vol pactar els pressupostos amb la CUP malgrat les distàncies siderals, perquè sap que si coqueteja amb el PSC l’independentisme perdrà força negociadora a Madrid. I Madrid ho és tot, en aquest estat autonòmic: és competències i recursos, és els fons europeus, és la taula de diàleg. Tota l’estratègia d’ERC penja d’aquest fil tan prim.
El conseller d’Economia, responsable dels pressupostos, és Jaume Giró, un independent nomenat per Junts, molt distanciat de la CUP, però també del PSC. S’avorreix amb les disputes partidistes, es manté en silenci quan algun dirigent de Junts esvalota el galliner. Vol tenir uns pressupostos operatius al gener -és a dir, quan toca, encara que això passi en molt comptades ocasions-. Sap que el govern català té el 2022 una bona ocasió per fer feina, per recuperar la iniciativa.
ERC vol això mateix. Necessita consolidar el govern i per això necessita un acord amb la Moncloa. El problema és que el PSOE també ho sap, i per molts advertiments que rebi, no es creu que Rufián li retiri el suport. Per tant, juga amb avantatge. Però el PSOE també necessita estabilitat a Catalunya, almenys durant un any, i afeblir Aragonès és una jugada arriscada. Encara que el PSC pagui els plats trencats.
Tothom vol fer valer els seus vots, tothom amenaça amb un no, però tothom vol que s’aprovin els pressupostos a l’Ajuntament, la Generalitat i el govern espanyol. Tothom excepte la CUP, que va per lliure i viu al dia. Si hi ha alguna sorpresa, vindrà per aquí. Però tot i així és improbable.
Si tot va com sembla previsible, el 2022 serà un any d’estabilitat. Però després venen nuvolades. Els recursos de la justícia europea per les sentències del Procés. El referèndum d’Escòcia. Puigdemont. Les eleccions generals, amb possible victòria de PP i Vox. La reforma constitucional espanyola, que segurament serà molt limitada però haurà de ser votada, també en referèndum...
S’acosten temps potencialment convulsos. Perquè els problemes que no es resolen sempre, sempre acaben reapareixent. I Espanya ha decidit -per desgràcia- no resoldre el problema català. Cal, per tant, que tothom, dins i fora de la política, aprofiti aquesta treva per preparar-se, mentre les administracions fan la seva feina: intentar millorar el benestar de la gent amb les eines disponibles actualment.
