La tempesta perfecta
Aquests dies estic seguint amb molt d'interès la disputa entre una empresa contractista espanyola i el govern de Panamà. Pel que sembla l'empresa demana al govern més diners dels que tenia contractats, justificats per canvis i imprevistos en el procés d'execució de l'obra d'ampliació del Canal.
És inevitable que aquest assumpte ens recordi una pràctica molt estesa al nostre país, la que fa que les empreses es presentin a un concurs amb la baixa que ells consideren necessària per guanyar l'encàrrec, independentment del càlcul del seu cost real. No els culpo, la llei de contractes obliga a adjudicar les obres a les ofertes més econòmiques i això porta a baixes materialment impossibles. Perquè us en feu una idea, la baixa habitual en aquests moments al nostre país pot rondar tranquil·lament el 40%. Com us podeu imaginar, no és factible fer l'obra per aquest preu, i per tant aquí comença una llarga batalla per tractar d'aconseguir modificacions que permetin presentar preus nous, aquests ja no subjectes a la subhasta.
Durant el procés d'execució d'un projecte, aquest projecte pot patir increments de pressupost per tres raons: perquè no estava prou definit, perquè sorgeixen imprevistos o bé per canvis. Tant els imprevistos com els canvis s'associen habitualment a una manca de reflexió durant la fase de projecte, com per exemple quan els estudis geològics són insuficients i porten a la sorpresa de trobar-se amb un terreny diferent de l'esperat. Un projecte redactat amb professionalitat que tingui el pressupost i el temps necessari per desenvolupar-se amb cura disminueix molt el risc de desviacions. Un bon projecte acostuma a ser, doncs, un problema per a l'empresa contractista, que trobarà més difícil el camí de recuperar la baixa que ha ofert.
La llei de contractes de l'Estat que ha originat la disbauxa en què estem vivint també afecta, i molt, els projectes. Per poder accedir a un contracte públic els arquitectes també ens hem de presentar a concursos en què es valora especialment la baixa econòmica i la disminució de terminis d'execució del projecte. Als arquitectes, per sobreviure, no ens queda altra opció que fer el mateix i calcular la baixa necessària per tal d'optar al contracte. Fa uns anys això no era possible, perquè aquesta tasca estava regulada per un barem d'honoraris professionals publicat pel Col·legi d'Arquitectes. Però l'afany liberalitzador que ens envolta els va suprimir, i ara mateix la manca de feina i la taxa d'atur entre la professió fa que les rebaixes en els honoraris estiguin arribant a xifres escandaloses. Els darrers estudis d'AxA, Arquitectes per l'Arquitectura, parlen de baixes al voltant d'un 50% respecte a les darreres tarifes aprovades. Òbviament, així és impossible redactar un bon projecte, complet i meditat. Paloma Sobrini, exdegana del Col·legi d'Arquitectes de Madrid, denunciava fa poc a les pàgines d' El País la perversitat de la llei de contractes i el dany que suposava a les arques públiques aquest sistema. Alemanya, en canvi, ha aprovat recentment unes tarifes d'honoraris d'arquitectura que miren precisament d'evitar aquests problemes.
Reflexionem una mica: ¿hi ha algú que hi surti guanyant, en tot això? Potser pot respondre a aquesta pregunta el darrer informe de la Comissió Europea que assenyala Espanya com un dels països més corruptes del món occidental. El 95% dels espanyols estan convençuts que la corrupció del país i dels seus governants és generalitzada. Res de nou, ja que, com recordareu, en un ple del Parlament de l'any 2005 el president Maragall ja va parlar del famós 3% de comissions que les empreses adjudicatàries d'obres públiques suposadament pagaven als partits polítics. Sorprenentment, ningú va posar el crit al cel i que jo sàpiga no va passar res de res. El temps li ha acabat donant la raó i ara mateix els casos Gürtel, Millet, Bárcenas, Nóos i Pretòria empastifen amb la sospita d'aquestes comissions no tan sols els nostres polítics i governants sinó la mateixa monarquia borbònica.
S'ha parlat molt de com solucionar aquest flagell que avergonyeix el país i no el deixa avançar. Potser podríem començar per permetre que els tècnics que han d'exercir d'àrbitres i garants de l'interès públic en les obres puguin fer la seva feina correctament i sense traves. De moment sembla, però, que per als partits aquest assumpte no és prioritari, i prefereixen dedicar el seu temps, tan valuós, a aprovar una llei de serveis professionals que té com a objectiu liberalitzar més el mercat i millorar la competitivitat. És com posar el llop a cuidar de les ovelles.
