El tema de la pel·lícula

Ja fa uns anys, recordo que al final d'un sopar que estava sent especialment agitat i ple d'apassionades discussions, vaig intentar canviar de tema i recuperar el bon humor. Tots els meus amics se'm van quedar mirant, sorpresos que no m'ho estigués passant pipa enmig de tanta agressivitat verbal. És que m'avorreixo, vaig dir per justificar-me. T'avorreixes, va puntualitzar un dels meus amics, perquè a tu no t'agrada discutir. I per això fas les pel·lícules que fas, va afegir un altre. Pensatiu, no vaig saber com contraatacar i vaig estar força temps trist i preocupat, mentre assumia que la raó de tot plegat devia ser que jo era un covard.

Vaig fer diverses teràpies per apujar la meva autoestima i així poder, en cas que fos necessari, fins i tot clavar-li un cop de puny a algú. Tenir la capacitat per enfrontar-me a qualsevol orador de sobretaula, especialment els sobreexcitats per l'efecte dels licors, i guanyar-li la partida. Ho vaig aconseguir. Em vaig convertir en un temible adversari que sempre sortia guanyador, i llavors per fi ho vaig entendre. Tot es reduïa a guanyar o perdre. Per això discuteix la gent i no per compartir idees o punts de vista diferents. Això eren pretensions hippy-cristianes pròpies de les catequesis, els agrupaments escolta i la música folk. A la vida real és blanc o negre, matar o morir... I així ens va.

M'ha vingut al cap aquell sopar perquè estem a punt de començar una altra campanya electoral i em temo que, un cop més, m'avorriré com una ostra de veure tanta gent seriosa i distingida barallant-se en una inacabable i patètica discussió de 15 dies entre mítings, debats, declaracions creuades i retrets estil Mourinho, que no tenen res a veure amb fer-nos la vida més fàcil als que paguem, que és finalment el tema de la pel·lícula.