La percepció externa és que en el pròxim congrés d’ERC està en joc el futur d’Oriol Junqueras. I això no és una bona notícia per al partit, especialment per als antijunqueristas.
És cert que dins d’ERC molta gent creu que tota la vella guàrdia del partit hauria de marxar. Que mantenir Junqueras significa ancorar el partit en la malenconia d’un cicle polític superat. I que, malgrat el seu pas per la presó i la seva inhabilitació, Junqueras ha exercit de president del partit durant el seu cicle electoral més desastrós.
Però també n’hi ha d’altres que, malgrat això, creuen que Junqueras té dret a passar per les urnes un cop deixi d’estar inhabilitat. Marta Rovira, Pere Aragonès i Ernest Maragall van ser candidats, i han patit derrotes electorals. Junqueras no ha tingut aquesta oportunitat, a causa de la repressió. Se’l pot responsabilitzar de la trajectòria del partit com a president, però com a candidat no s’ha posat a prova des de fa 12 anys.
A més, hi ha gent dins d’ERC que, directament, no pot pair que Junqueras carregui amb les culpes de tot el que ha passat des de 2017 mentre Junts entronitza Carles Puigdemont, el seu adversari més directe. Si Puigdemont es manté en la cursa i Junqueras cau, pot semblar que ERC dona la raó als qui en els últims anys l’han acusat injustament de traïdoria i de rendició a l’enemic.
Per això, Junqueras té molt a guanyar si el congrés d’ERC gira entorn de la seva persona. És cert que s’ha fet molts enemics per la seva manera d’entendre el lideratge, però també ho és que ha patit com ningú els atacs de Junts i de les seves extensions “unitàries” (com l’ANC). El seu sacrifici ritual no és una cosa que vingui de gust als militants, ni tan sols als més crítics.
Les coses serien diferents si el congrés es dediqués més aviat a l’estratègia del partit (fixada conjuntament per Junqueras i Rovira). L’estratègia de revisar críticament els fets de 2017 i buscar acords amb el govern espanyol. És una línia de treball que sembla lògica. Tan lògica que Junts, amb la boca petita, ha acabat adoptant-la. Però pel motiu que sigui ha portat ERC a un cicle electoral nefast. Què ha fallat? Aquesta pregunta no es respon amb el dilema Junqueras sí, Junqueras no. Les causes són més diverses.
Estaria bé, doncs, que la direcció –i això inclou Junqueras i Rovira– expliqués per què un partit que estava en una posició immillorable ha estat incapaç de regenerar-se, de nodrir alcaldies i conselleries de gent capaç i de governar amb èxit. Per què el joc del gat i la rata de Puigdemont i Boye ha tingut més premi que tots els acords bilaterals entre Catalunya i l’Estat. Per què el govern d’Aragonès ha deixat una herència tan escassa, i per què Junqueras no va fer pinya amb el seu antic deixeble. Etcètera.
Cal preguntar-se també per què es van encobrir les campanyes de falsa bandera com la dels cartells de Maragall. Són fets que no es poden passar per alt, dissimulant... com ho va fer el PSC quan es van posar micròfons al menjador de La Camarga, o com ho està fent Junts amb el desori del Consell per la República.
Si ERC vol un canvi de cicle, no es pot dessagnar a la vista de tothom. Els seus votants estan per damunt de l’odi que alguns dirigents es professen entre ells. Seria molt més assenyat que uns i altres pactin una direcció renovada, sense exclusions; que el nou líder sigui un personatge de consens, i que Junqueras es pugui reservar l’opció de ser candidat a la Generalitat, participant en un procés de primàries. En cas contrari, el guanyador del congrés es pot trobar dirigint un autèntic ermot.
