Una de les herències més certes que ens deixarà la pandèmia seran canvis molt importants en les formes de treballar. No cal explicar-ho, perquè gairebé tots ho hem experimentat personalment o en el nostre entorn. Però no és segur que haguem reflexionat prou sobre el que això significa de cara al futur, tant en relació als temps de treball com al paper que hi juguen els nostres habitatges. Fem una mica d’història.
1. Recol·lecció, agricultura, indústria, mobilitat. Els membres de les societats humanes primitives vivien dels fruits i dels animals que podien recollir o caçar. Eren nòmades i canviaven de lloc en funció d'on en podien aconseguir. La capacitat de cultivar vegetals i de criar animals va permetre l’assentament fix i l’aparició de les ciutats. Però la gran majoria de persones vivien molt a prop de la terra que cultivaven i, per tant, de manera molt dispersa. Vivien al camp i anaven a la ciutat per vendre aliments. Els habitatges urbans, a excepció dels d’artesans o de comerciants, estaven pensats només per viure-hi.
La posterior activitat industrial, caracteritzada per la construcció d’aparells transformant productes minerals amb aportació de treball humà i de grans quantitats d’energia, va fer aparèixer les fàbriques. L’activitat de caràcter intel·lectual o de relació humana va anar creixent en paral·lel i va donar lloc a les oficines i a les botigues. Moltes de les oficines i botigues encara estan físicament barrejades amb els habitatges, però les fàbriques se n'han anat allunyant cada cop més.
Els dos últims segles les facilitats de mobilitat fruit dels nous sistemes de transport han originat dos fenòmens molt coneguts: l’explosió del comerç internacional de productes físics, i el creixement de la necessitat de desplaçament al lloc de treball, amb les conseqüències, bones i dolentes, personals i col·lectives, que ha suposat. Qui més qui menys ha experimentat aquests desplaçaments diaris; alguns hem experimentat, a més, llargs desplaçaments setmanals...
2. Digitalització, connectivitat global, robotització. Els progressos en les tecnologies digitals ja fa temps que estan disminuint la necessitat de treball humà físic en la indústria especialment per la robotització; a més, han creat una gran quantitat d’eines digitals que augmenten la connectivitat amb aparells i persones fent tasques d'utilització i gestió de la informació i dels coneixements, sense necessitat de contacte físic.
Aquesta transició s’anava fent a un ritme lent, condicionat per les inèrcies econòmiques i per la necessitat d’adquirir noves competències personals sobre aquestes eines. L’aparició de la pandèmia i la necessitat de reduir el perill de contagi han accelerat de manera brutal el procés i s’han hagut d’improvisar moltes mesures, tant personals com públiques. Penso que, de cara als pròxims mesos i anys, ens caldrà revisar amb més calma i profunditat aquest procés de canvi.
3. El futur del teletreball. Crec que s’ha de potenciar el treball a distància, ja que, ben fet, ens aportarà tres grans avantatges: a) una reducció important dels temps perduts en desplaçaments que representen ara una bona part de la jornada laboral, b) una reducció molt important del consum d’energia en aquests desplaçaments i c) un augment del temps de què disposarem i podrem dedicar a tasques de conciliació familiar, a l’oci, o a activitats de caràcter cívic o social. Vull fer una reflexió sobre dos temes relacionats.
Les fàbriques, les oficines i les botigues van estar concebudes i construïdes pensant en les activitats que hi tenien lloc; però això no passa amb els habitatges, la immensa majoria dels quals van ser concebuts només per viure-hi, i sovint no és fàcil adaptar-los a aquesta doble funció de vida familiar i laboral. Sovint surten problemes de manca d’espai, d’incomoditats per la utilització simultània dels espais per a diverses finalitats, de difuminació de la recomanable separació entre el temps per a la feina i el temps lliure, o de no disposició d’aparells que normalment no existeixen a les llars.
D'altra banda, em sembla clar que el treball professional és cada vegada més un treball d’equip, i que la seva qualitat millora com més plural i cohesionat és l’equip i més s’aprofiten les competències individuals. I penso que la persona humana necessita un cert nivell de relació presencial per assolir aquest esperit de col·laboració, ja que amb el contacte telemàtic és més difícil d’aconseguir.
Per aquestes dues raons formulo un desig amb tres objectius. Hem d’empènyer la generalització del teletreball per gaudir dels seus avantatges. Hem de saber combinar de manera general treball presencial i teletreball, i fer-ho en funció de les necessitats de cada empresa o organització, però també en funció de les característiques de cada persona. I, finalment, ens cal un esforç urgent i important per fer aparèixer una gran quantitat d’espais de treball, públics o privats, distribuïts per les ciutats i pels territoris, dotats dels recursos tecnològics necessaris, de manera que es pugui teletreballar fora de casa, però sense necessitat de llargs desplaçaments. Si ho fem tindrem els avantatges que he dit, i evitarem molts inconvenients...
Joan Majó és enginyer i exministre
