El teletreball, l'estiu i els avis

Durant tot l'any somiem amb les vacances, tot i que poques vegades surten com les havíem planejat. Ara, després de la pandèmia, encara som més conscients que tot penja d'un fil i que la planificació no sempre dona el resultat esperat.

Sigui com sigui, les vacances dels nens sempre tenen un plus de complicació quan els pares treballen, de manera que l'ajuda dels avis sempre ha jugat un paper important. Res no és com era, però els records dels estiuejos de la infància solen romandre intactes i per a molts de nosaltres encara tenen un gran valor.

Fins ara, el juliol sempre havia estat el mes més difícil, de manera que molts nens tenien la sort de passar-lo amb els avis i per regla general –espero que ningú s'enfadi– els fills petits sempre es porten molt millor quan els seus pares no hi són. Però també era una ocasió per establir amb els nets uns vincles diferents, més directes i personals. Si, a més, el lloc és diferent de l’habitual i amb certa distància, tot plegat encara té més al·licient.

En les històries de l'estiu sempre apareixen els pobles de les famílies o aquells llocs privilegiats de la infància on el temps semblava haver-se aturat. Un dia era exactament igual a l'altre i la rutina un senyal de seguretat, no feien falta gaires coses més, i la imaginació suplia amb escreix internet o els viatges. Certament que la vida ha canviat i molt des de la nostra pròpia infantesa, però aquest any també ho han fet unes regles del joc que semblaven inalterables.

Una trucada d'un fill o filla t'avisava que aquest estiu les coses serien millors i et deia que ell o ella, o la parella, teletreballarien, de manera que també podrien venir a passar el mes de juliol amb tu: "Així no estareu tan sols i podrem ajudar també amb els nens".

Però, des de l'inici, les coses no han estat tan senzilles. D'entrada, a més dels dormitoris habituals, es necessitava un espai per treballar, si pot ser una cambra aïllada, sobretot tranquil·la, i on la resta de la família no pogués accedir fàcilment.

Amb alguna variant i depenent de la feina de cadascú, durant tot el dia els pares treballaven tancats a les habitacions transformades en improvisats estudis. A l'hora de dinar, ningú coincidia, ja que les reunions lògicament tenien programacions diferents, de manera que ja no hi havia horaris per menjar i la cuina estava permanentment habitada i desordenada. Bé, almenys queda l'hora de sopar, pensaves, en la qual els nens ja estarien adormits i podies recuperar una mica de tranquil·litat. Però ni així: les reunions programades amb Llatinoamèrica, per raó dels horaris, es convocaven també a les nits.

I així el mes de juliol no ha respectat cap de les tradicions i per a moltes persones ha estat molt més esgotador. Els pares, treballant online, no tenien límit en les seves reunions i els veies molt més cansats que en altres ocasions. Sense horaris ni desplaçaments hi eren, però sense ser-hi, per la qual cosa es preocupaven pel que succeïa, però en la realitat pràctica tampoc podies comptar amb ells com a gran ajuda.

Amb els nens ja no tenies la llibertat d'abans, ja que els pares hi eren, però sense ser-hi, i així moltes de les coses divertides i diferents que et permeties com a avi en altres estius, ara resultaven impossibles.

Els joves també hi eren, però sense ser-hi, de manera que no ha quedat cap lloc sense ocupar.

Però els canvis no s'han aturat aquí i han arribat també als avis. D'entrada, la reserva incondicional de temps que feiem tradicionalment per al mes de juliol s'ha vist molt alterada. I a alguns també ens han tocat fer reunions online en abundància, de manera que també hem hagut de buscar espais i ajudes addicionals per formar part, a estones, de la categoria dels que hi són, però sense ser-hi.

Suposo que, com diem sempre, el model online ha vingut per quedar-se, però haurem de repensar a fons els límits de la privacitat, els horaris, els costums i les relacions personals també en la pròpia intimitat.