De debò que no ho faré mai més. Ahir va ser l’últim cop que vaig mirar Sálvame Deluxe. Ara sí que m’han ben espantat, amb aquest estudi de la Universitat de Navarra segons el qual veure més de tres hores diàries de televisió triplica el risc de mort prematura. Ho han comprovat fent un seguiment de més de 13.000 joves sans -sí, encara en queden- durant vuit anys. Al cel siguin aquells que no van arribar al final de la investigació perquè els seus hàbits sedentaris i l’afició a la petita pantalla eren incompatibles amb la vida.
La capacitat letal de la televisió és un perill que hauríem d’haver deduït des del moment en què hi vam veure Falete en banyador de lluentons o Jesulín de Ubrique aspirant a ser el gran crooner del sud d’Europa. Costa d’entendre que fins ara el sistema immunològic humà hagi resistit les envestides que suposen determinats continguts televisius. ¿Com hem sobreviscut als editorials de Mariló Montero? Per què encara no ens ha fulminat el paternalisme cínic de Toñi Moreno a Entre todos? ¿Algú s’explica que no s’hagin disparat els casos d’hipertensió a causa del masclisme d’en Torreiglesias? Què ha evitat que patíssim un infart amb els acudits de Paz Padilla? O que ens quedéssim cecs amb les corbates de Tomàs Molina?
Tant se val com ens ho hem fet, però som vius de miracle. Ens hem fotut tanta porqueria a dins que ja podem donar gràcies de no estar practicant l’horitzontalitat eterna. Està científicament demostrat -almenys a Navarra- que no podem viure amb tanta tele. Esclar que ningú ens diu com ens ho farem per viure sense els documentals de La 2, les excursions d’en Quim Masferrer, els gags de Polònia, la ironia del Gran Wyoming, l’astúcia de Tyrion Lannister, el maquiavel·lisme de Frank Underwood, les ulleres de l’Òscar Dalmau o les lliçons d’harmònica de l’Empar Moliner. Posem-hi seny, dosifiquem-nos la bona tele i decidim si volem mirar la caixa tonta o acabar convertits en tontos en una caixa.