La política espanyola una altra cosa potser no, però és rica en caspa, i això ningú li ho pot discutir. Antonio Tejero és un guàrdia civil que va tenir galons de tinent coronel i que va entrar, pistola enlaire, pegant trets al sostre del Congrés de Diputats, i comminant ses senyories a ajupir-se amb crits descompassats, el 23 de febrer del 1981. Per als que ja tenim certa edat, el fet infaust forma part de la nostra memòria sentimental, una infància en què et podien enviar de l'escola a casa teva (“No us atureu, si algú us diu res no contesteu i seguiu cap a casa”) perquè s'estava perpetrant un cop d'estat. Aquest era l'ambient durant la modèlica Transició, i fins i tot els infants de primària el percebíem amb nitidesa.
Com la resta de condemnats per aquella temptativa colpista fallida, Tejero va pagar molt suaument davant de la justícia la seva implicació en els fets. Amb el pas dels anys no s'ha mogut ni un mil·límetre de les seves conviccions franquistes, ultradretanes i ultranacionalistes. Tampoc s'ha tornat més intel·ligent. Darrerament, veient el personal que apareix a la major part de les programacions televisives i radiofòniques, li deu haver vingut el desig de tenir un altre moment de protagonisme, i s'ha posat a dir i fer coses aparatoses, de titular fàcil. Als seus 91 anyets, ha posat una denúncia davant la Fiscalia contra el president del govern d'Espanya en funcions, Pedro Sánchez, per “maniobres antiespanyoles”, se suposa que per estar negociant l'amnistia amb els independentistes catalans, i singularment amb Carles Puigdemont, un personatge que, dins l'imaginari de la caspa, és molt més colpista que el mateix Tejero. Ell, en Tejero, no hem de dubtar que ho pensa exactament així.
També ha declarat que el rei emèrit, Joan Carles I de Borbó, va estar implicat en el 23-F. Home, Tejero, arriba una mica tard. Existeixen avui dia unes mil teories sobre aquest punt en particular, des de les sempre laudatòries dels cronistes àulics que pinten (i pintaran) Joan Carles de Borbó com l'home providencial que va dur la democràcia a Espanya, fins a les teories conspiratives més florides i adornades, en què l'anterior cap d'estat (que també és el pare de l'actual cap d'estat, tornem a allò de la caspa) apareix al comandament de l'operació. Semblaria clar que Joan Carles es va deixar festejar pel general Armada i la banda colpista, i que va jugar durant un temps un doble joc que va arribar al desenllaç que tothom coneix. També és cert que, durant el seu regnat, les relacions de Joan Carles amb la dreta i l'extrema dreta van ser sovint dolentes: menys fluides, com a mínim, que les que hi té el seu fill Felip VI, que ja va acotar la testa coronada davant del nacionalisme espanyol el 3 d'octubre del 2017. D'aleshores ençà, els mateixos que blasmaven la monarquia ara es desfan en elogis a la institució, i en l'actual moment en concret anhelen –sense cap dissimulació– tornar a influir damunt el monarca perquè, arribat el moment, no signi la llei d'amnistia. Això tornaria a ser colpisme, esclar, però és que hi tenen tirada.
