Ara fa uns dies tots vam viure, de prop o de lluny, el Mobile World Congress 2024. Alguns en van treure molt profit i altres el van patir, però, en conjunt, Barcelona, Catalunya i també Espanya poden estar molt satisfets de la celebració d’enguany. Cal fer tot els possibles per tal que segueixi a casa nostra, ja que durant una setmana els futurs de la tecnologia digital, de la supercomputació, de la comunicació i de la intel·ligència artificial s’han estat marcant aquí. No vull pas insistir en el tema, ja que se n’ha escrit i parlat tant que em repetiria. Només vull explicar tres coses que he viscut personalment, que m’han impactat, i que sintetitzo: un estand que m’ha impactat, una satisfacció que he tingut i una paradoxa curiosa que se m’ha acudit. Ja veureu per què no em puc estar de parlar-ne...
1. L’estand de la Mobile World Capital Barcelona. La gran majoria dels estands corresponien a empreses que lògicament venien a Barcelona, de tot el món, a mostrar les seves capacitats, a donar a conèixer les seves realitzacions i a oferir els seus productes o serveis. També hi havia molts altres estands presentats per administracions públiques o institucions privades (governs, Acció, Barcelona Activa o la Fundació MWCapital...) que volien ajudar a donar suport als objectius del Saló i a facilitar els intercanvis d'idees, d'eines i de propostes dels assistents.
Aquesta darrera va muntar un estand que em va cridar l’atenció, tant pel seu valor artístic com per l’encert dels seus continguts. El disseny, en col·laboració amb l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya, va aconseguir ser un dels estands de millor qualitat del Saló. I, entre els continguts, sota el títol de Recorregut històric: passat, present i futur hi havia una descripció de moments importants de canvis tecnològics passats viscuts a Catalunya, i amb previsions de futur. Comento els relacionats amb el passat, ja que són els que més em varen cridar l’atenció.
2. Una petita història tecnològica catalana. El Recorregut marcava quatre moments batejats com: primers telers o màquines per teixir (Bonaplata), primeres bateries elèctriques portàtils (Tudor), primers vehicles (Hispano Suiza) i primeres targetes de memòria per a ordinadors (Telesincro). No sé com es va fer aquesta selecció, però és cert que poden representar moments importants del progrés tecnològic i que poden marcar etapes de la nostra història econòmica (tèxtil, electrificació, mobilitat i computació digital). Confesso que em vaig sentir enormement satisfet i reconegut al veure que es prenia com a exemple un aspecte de l’activitat de l’empresa que vàrem crear als anys 60 tres companys del sector electrònic i que jo vaig presidir durant uns quants anys. Segur que tots els centenars de persones que varen contribuir a l’èxit de l’empresa compartiran aquesta satisfacció. Estic, per tant, molt agraït a la Fundació MVC per aquesta menció, i ho faig en nom de tots ells i elles. Acabo l’article explicant per què se’m va acudir pensar en una paradoxa al veure el que vaig veure quan vaig visitar l’estand.
3. La paradoxa de les teixidores. La memòria dels primers ordinadors de Telesincro no estava continguda en una cinta perforada, ni en un xip electrònic, sinó que estava guardada en una “placa de memòria”, que és el que ha estat exposat en el Saló del MWC, i que està normalment visible en el Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa.
Cada placa contenia 32 columnes de cables elèctrics paral·lels verticals i 22 fileres horitzontals que els creuaven; en els creuaments es podien col·locar fins a 704 anells de ferrita. Uns cables servien per fer entrar corrent, i només en aquells creuaments on trobaven un anell de ferrita activat provocaven una sortida de corrent. Així és com representàvem els 0 i els 1, i es feien el que ara en diem algoritmes. Per programar l’ordinador s’havien de “teixir” uns fils de coure que passessin pels creuaments amb les ferrites, i aquesta era una feina que demanava molta sensibilitat i capacitat per fer la inserció. Això suposava que una part important del personal de l’empresa eren les anomenades “teixidores”, ja que havien de treballar cada cop que calia “programar” un nou ordinador o “reprogramar-ne” un que ja estigués en servei.
La paradoxa curiosa amb què vull acabar és que en el primer punt del Recorregut s’exposaven els “telers” o “màquines de teixir” del segle XIX que segurament van substituir moltíssimes “teixidores de fils de cotó o de fils de llana”; i que el quart punt recorda l’existència de les “teixidores de fils de coure” que van treballar el segle XX i que posteriorment van ser substituïdes per elements de caràcter digital, o per elements immaterials de software. Vull tenir un gran record per les dotzenes de teixidores que treballaven a Telesincro, junt amb els centenars d’empleats que va tenir l’empresa. Gràcies!
