Superar la tecnofòbia amb les humanitats
Ara, davant la nova i radical revolució tecnològica que suposa l’arribada de la intel·ligència artificial (IA), amb totes les seves potencialitats i amenaces, és el moment de reivindicar, repensar i reforçar més que mai el paper de les humanitats i les ciències socials en els plans d’estudis, en tots els nivells del sistema educatiu i en la vida pública en general. És a dir, és l’hora tant de donar una empenta definitiva a la competència oral, lectora i escrita des dels primers nivells escolars, com d’arribar a fer possible un empeltament generós de la reflexió humanista en els estudis científics i tecnològics. I a la inversa, esclar: és l’hora de formar en el rigor científic i tecnològic els futurs humanistes i científics socials, i els ciutadans en general.
En aquesta línia, recordo la inauguració de la presidència a la Universitat de Stanford de Marc Tessier-Lavigne, l’octubre del 2016. A l’hora de definir el seu programa de govern va posar l’èmfasi en el fet que si Stanford era una universitat especialment reconeguda en el camp de les ciències experimentals, les tecnologies de la salut i de les enginyeries –però capaç també d’excel·lir en els camps humanístics–, a partir de llavors, deia, hauria de ser capaç d’integrar millor uns estudis i els altres. I tot per donar respostes socialment i èticament responsables als desafiaments que havien provocat els progressos assolits en aquestes disciplines tecnològiques. I això, dit en una universitat en què uns plans d’estudis molt oberts ja faciliten en bona part aquests trànsits.
Esclar que es tractava d’un president que podia defensar la necessitat d’aquest encreuament de coneixements amb el seu propi exemple: un neurocientífic amb estudis de física i fisiologia però també de filosofia a Oxford, i músic d’afició. I tot i que no sé fins on van arribar els resultats del seu programa –va dimitir el 2023–, la receptivitat pròpia d’una universitat tan poc burocratitzada i especialment oberta a la innovació imagino que ha permès avançar en aquesta línia. En canvi, coneixent bé com funciona en el nostre país el procés d’elaboració de plans d’estudis universitaris i les tan tancades lògiques corporatives, em costa d’imaginar l’èxit d’una imbricació de coneixements com la suggerida. Però sí: es tractaria d’aconseguir, posem per cas, que els enginyers poguessin estudiar ciència política, que els sociòlegs tinguessin nocions de psicobiologia; que l’antropologia fos accessible als futurs metges... I en definitiva, que tothom pogués assistir a seminaris de filosofia, que tothom sabés què és la intel·ligència artificial generativa i, si no fos demanar massa, que es reconegués el mèrit d’una bona formació artística.
No es tracta pas de voler que uns coneixements facin de gendarmes dels altres o que serveixin d’antídot per evitar excessos, sinó que es vitalitzin entre ells. Caldria que les habilitats orals, la competència lectora i l’escriptura acompanyessin el pensament científic. Caldria que el rigor científic posés seny als desvaris ideològics de les ciències socials. Caldria que la sensibilitat artística assegurés les aptituds creatives aportant una mirada disruptiva. Caldria, en definitiva, que el pensament crític orientés, empenyés i fes reflexionar sobre les responsabilitats del desenvolupament tecnològic. I això, tant pel que fa als camps d’especialització professional com a la mateixa consciència personal i ciutadana, des dels nivells més elementals fins als més avançats.
Amb quin objectiu? Breument, en destacaria cinc. En primer lloc, una bona base humanista, científica i tecnològica hauria de servir per superar les pors tecnofòbiques que ara mateix s’estan estenent arreu. En segon lloc, aquesta formació transversal és imprescindible per poder assumir amb coratge els riscos propis d’uns temps de canvis tan accelerats. Tercerament, és urgent que siguem capaços de sortir d’aquest pessimisme tan estès, especialment accentuat en els entorns més benestants. Un pessimisme que amb aparença de consciència crítica, paradoxalment, provoca i justifica tota mena de comportaments reactius i conservadors.
En quart lloc, crec que una bona imbricació entre coneixements humanístics, científics i tecnològics hauria de servir per refer la confiança en la raó i en la capacitat de la ciència i la tècnica per encarar positivament els nostres desafiaments socials i ambientals actuals. I, finalment, sumar tecnologia i humanitats ens hauria d’ajudar a aprendre a conviure amb la incertesa pròpia d’uns temps en què el futur és tan i tan obert que els horitzons resten inevitablement desdibuixats.