Tecnocràcies europees
Un altre Supermario arriba al govern italià. De Mario Monti a Mario Draghi han passat deu anys justos i unes quantes crisis. Dos tecnòcrates reputats, a Brussel·les i a Frankfurt, cridats per treure el país d’un bloqueig polític que s’ha convertit en un joc d’alternances forçades de poder. Monti va arribar al Palau Chigi per tancar l’etapa Berlusconi i aplicar les dures retallades de la crisi econòmica i financera que van acabar alimentant l’ascens del Moviment 5 Estrelles (M5E). Draghi, en canvi, serà un tecnòcrata amb pressupost, encarregat de gestionar els més de 200.000 milions d’euros dels fons postpandèmia de la Unió Europea que arribaran a Itàlia. Un altre cop, la resposta a les confabulacions polítiques és un govern per complaure els poders econòmics i tranquil·litzar Brussel·les en un moment de massa incertesa. Res de nou. A la Itàlia dels 90 -quan el país va ser expulsat del Sistema Monetari Europeu- es va recórrer a un professor de dret, Giuliano Amato, designat a dit com a primer ministre, i a dos economistes, Carlo Azeglio Ciampi i Lamberto Dini, que mai van ser elegits a les urnes, per pilotar les reformes econòmiques que es volien per al país.
Itàlia ja és un país d’alternances entre la tecnocràcia i el populisme. De fet, ha sigut definida, de vegades, com “el país dels molts populismes”, perquè des de la dècada del 90 ha vist emergir i créixer fins a posicions de poder la Força Itàlia de Silvio Berlusconi, la Lliga de Matteo Salvini i el M5E. Tot i les moltes diferències ideològiques entre aquests partits, el seu èxit retrata la resposta de la societat italiana als fracassos de la política tradicional. L’aposta per Draghi també ha alimentat la polarització del panorama polític al país: entre els que hi veuen un potencial salvador, capaç de rescatar Itàlia de la ineptitud de la seva classe política, i els que defensen tornar a les urnes abans de recórrer a l’opció tecnocràtica.
La perpètua inestabilitat italiana s’emmarca també en el que Arjun Appadurai ja descrivia el 2017 com “el cansament de la democràcia liberal”, un capítol més en la transformació continuada dels règims democràtics europeus que estan en fase accelerada d’erosió. Més fragmentació, més pèrdua de poder per als partits tradicionals i més necessitat de buscar sortides diferents en ple debat sobre la legitimitat de les respostes polítiques a la pandèmia.
Però, fins i tot si les habilitats polítiques de l’expresident del Banc Central Europeu són impecables, la UE encara no s’ha refet del conflicte entre democràcia i tecnocràcia que arrossega des de la crisi de l’euro, simbolitzada precisament en dues institucions com el BCE i la Comissió Europea. El recurs als governs tècnics imposats a Itàlia i Grècia ara fa una dècada, en el pitjor moment de la crisi financera, va contribuir al creixement del populisme. Ja aleshores des de Brussel·les es reconeixia en privat que hi havia “un risc real de desconnexió, desconfiança i deslegitimació de l’esfera política davant la ciutadania” que les urnes van acabar confirmant amb la fragmentació parlamentària i l’emergència de noves forces polítiques arreu de la Unió. La crisi econòmica coincideix amb els anys de declivi de la confiança en la política i en les institucions. De la mateixa manera, la pandèmia de covid-19 també ha propiciat un moment tecnocràtic que s’ha traduït en un reforçament del poder governamental a través de les limitacions de drets.
