El teatre de Víctor Català a l’escenari (1967)
Peces històriques
De la crítica de teatre de Xavier Fàbregas (Montcada i Reixac, 1931-Palerm, 1985) a Serra d’Or (IV-1967). El Museu Frederic Marès presenta fins al maig del 2025 la mostra titulada “Dones calumniades i ocultades”. L’escriptora Caterina Albert i Paradís ‘Víctor Català’ (l’Escala, 1869-1966) es va ocultar rere el pseudònim Víctor Català des que un cop premiat el seu monòleg La infanticida el jurat es va escandalitzar en saber que aquella peça tan punyent l’havia escrit una dona jove. El 1967 Josep Miracle i Màrius Cabré van reivindicar La infanticida i l’autora representant l’obra al Palau de la Música un any després de la mort de Caterina Albert.
El teatre de Caterina Albert cal situar-lo històricament a l’hora que fou produït: entre 1898 i 1901. Atesa la seva extensió cal reconèixer que aquest teatre és molt exigu: set monòlegs –“caganius” dels gèneres dramàtics, com l’autora els anomenà–, i “un quadre” en un acte. Per a l’escriptora l’aventura teatral no passà d’un mer tempteig, que abandonà en constatar les insalvables dificultats que li barraven el pas a l’escenari. Si el teatre de Caterina Albert és breu, això no vol pas dir que manqui d’intensitat. Ben al contrari: quatre dels monòlegs –el monòleg fou un gènere en voga al final del XIX i al començament del XX: recordem els de Santiago Rusiñol i d’Apel·les Mestres per citar només dos autors que el sovintejaren– poden ben bé posar-se costat per costat de les notables narracions breus de l’escriptora. Aquests monòlegs són La tieta i La vespa, publicats dins les “Obres completes” de Víctor Català, i La infanticida, representat arran de l’homenatge celebrat al Palau de la Música Catalana [...]. En aquests monòlegs la personalitat de l’autora hi és d’una manera íntegra, especialment les protagonistes de Germana Pau i La infanticida tenen tota la terrible complexitat dels personatges creats per Caterina Albert: hi ha en elles aquest punt de satanisme que les empeny al mal, fins i tot contra la seva pròpia voluntat, i que aconsegueix, més enllà d’una truculència latent, de corglaçar el lector o l’espectador. En els personatges de Caterina Albert la bondat és una feblesa o, més encara, una mancança: si són bons és perquè són uns beneits. D’aquest visió de la natura humana essencialment pessimista neix la força de les criatures de l’escriptora, que traspassa així els límits d’un naturalisme estricte, on per adscripcions literàries ha estat situada. A fi de commemorar el primer aniversari de la mort de Caterina Albert, Josep Miracle i Màrius Cabré oferiren una mostra d’aquest teatre al qual ens acabem de referir breument (Palau de la Música, març 1967). [...] De les obres representades només el monòleg La infanticida s’escau dins la temàtica que interessà l’autora de veritat. [...] El públic, escassíssim, aplaudí al final de cada peça, així com el parlament inicial de Josep Miracle i els poemes que per aquesta ocasió escriví Màrius Cabré, i que recità ell mateix. Sense voler treure a aquest homenatge la seva significació, no podem sinó desitjar una nova i més repetida incorporació del teatre de Caterina Albert als escenaris catalans.
