De l’article de Lluís Capdevila (Barcelona, 1893-Andorra la Vella, 1980) a la secció “Teatre Polític” de Meridià (24-VI-1938), periòdic que a la Catalunya condicionada per la guerra espanyola i la revolució social havia agafat el relleu de Mirador, setmanari de referència durant la República. El Teatre Nacional de Catalunya va estrenar ahir “Els criminals”, de Ferdinand Bruckner (Sofia, Bulgària, 1891-Berlín, 1958).
Acabo de llegir Les races, de Ferdinand Bruckner. La seva lectura m'ha produït una viva, una forta, una terrible impressió. És una gran obra del teatre polític que preconitza Erwin Piscator. Crec que seria d'una gran conveniència, sobretot en aquests moments, traduir aquesta obra i representar-la, ja que, avui com mai, el teatre ha d'esdevenir tribuna. Representant obres d'una imbecil·litat tan absoluta com Me acuesto a las ocho, Mi cocinera, Luisa Fernanda, etc., etc., no servirem la guerra. I avui tot ho hem de posar al servei de la guerra, cal no oblidar-ho. [...] Hom no pot dir-se antifeixista i formar part d'un Comitè que fomenta el teatre analfabet. Bruckner és un dels autors dramàtics més interessants de la nostra època. A Catalunya el coneixem gràcies a la bona voluntat i bona intel·ligència de Pius Davi — la labor del qual com actor i com director no ha estat prou valorada ni prou estimada — que estrenà, a Romea l'any 1931, Els criminals en versió catalana de Millàs Raurell. I fou Pius Davi, també, qui el donà a conèixer al Teatre Beatriz, el 1933, amb Isabel de Inglaterra, traducció espanyola de Salvador Vilaregut. Bruckner fou més ben rebut a Barcelona que a Madrid, val a dir-ho. I és lògic que així fos ja que d'un públic que entronitzava a Muñoz Seca no calia esperar-ne gran cosa. Això no vol dir que a Madrid no hi hagi una minoria selecta, ni que les obres intel·ligents i sensibles hi hagin de fracassar forçosament. No, no; a Madrid s'han representat obres de Valle Inclán, d'Angel Lázaro, de Casona, de García Lorca, dels germans Machado, de Paulí Massip, Manuel Abril, Jacint Grau, Edgard Neville, Benavides, Azorín, i, entre els estrangers, Molnar, Sutton Vanne, Lenormand, Georges Kaiser, Bernard Shaw, Chiarelli, Evreinoff. I tot això no és pas teatre del que els empresaris anomenen comercial. De Madrid, però, ens han vingut els Muñoz Seca, els Pérez Fernández, els Torrado, i, per torna, la revista estúpida i pornogràfica. És lògic, doncs, que el clima teatral de Barcelona li fos a Bruckner més propici que el de Madrid. [...] A pesar de la guerra, m'ha quedat temps per a poder llegir algunes coses interessants: entre elles, els drames punyents de Bruckner. [...]. Crec que aquesta és una de les missions de les quals no pot inhibir-se el veritable artista del poble: fer amb la seva obra història del seu temps [...] A Catalunya, llastimosament, els escriptors no han sabut o no han volgut interessar-se per les lluites del carrer. I a Catalunya el carrer ha tingut verdadera importància, ha estat un autèntic element dramàtic: recordeu el terrorisme de començament de segle, la farsa esquinçada del lerrouxisme, els quatre anys de guerra — 1914-18: prostitució elegant, fortunes ràpides, ruleta, cocaïna, espionatge — el pistolerisme sinistre, la dictadura grotesca... Ferdinand Bruckner, jueu, fugitiu del femer de l'Alemanya feixista, escriu obra bella, forta, humana, interessantíssima. Una obra, sobretot, antifeixista. [...]
