El teatre oportú de Maria-Aurèlia Capmany (1991)
Peces històriques
De l’article del crític teatral Joaquim Vilà i Folch (Cornellà de Llobregat, 1945-1997) a Serra d’Or (XII-1991). Tal dia com ahir de fa trenta-tres anys va morir l’escriptora Maria-Aurèlia Capmany i Farnès (Barcelona, 1918-1991). Novel·lista, dramaturga, assagista i articulista, Maria Aurèlia Capmany va ser també una personalitat rellevant en el camp del feminisme i de l’activisme cultural.
Recordo que, la dècada dels seixanta, en les seves brillants xerrades públiques, Maria-Aurèlia Capmany explicava sovint, amb una ironia burleta, la seva decisió d’escriure per al teatre. Argumentava que una edició de mil o mil cinc-cents exemplars d'una novel·la, en aquell temps, costava molt de vendre i, en canvi, en un parell de representacions es podia aconseguir que una quantitat semblant de públic veiés la teva obra. No cal dir com, a cada nova representació, aquesta quantitat podia créixer espectacularment. Amb aquesta manera de dir, Maria-Aurèlia Capmany manifestava clarament la seva voluntat de tenir una actitud pràctica, lúcida, de tocar de peus a terra. Ella mateixa confessava a Antoni Bartomeus el 1976: «...he anat fent les coses segons ho exigia cada moment i molt de cara al que m’ha semblat útil en cada instant (...), el que em caracteritza és el que, per entendre’ns, podríem dir-ne oportunitat de la meva obra teatral: jo no he escrit mai al marge d’un muntatge escènic, sinó que sempre he pensat en la gent que ho havia de fer.» A la primera peça teatral, Tu i l’hipòcrita (Teatre Romea, 28-1-1959), Maria-Aurèlia Capmany, a més de passar de la novel·la al teatre, ja posa les bases de la seva utilitat. L’obra és per l’ADB i la dirigeix un jove director, Ricard Salvat, que arriba d’Alemanya amb noves idees. [...] Maria-Aurèlia Capmany ens parla aquí de la hipocresia de la burgesia de la postguerra. Un teatre del moment, que ve de la novel·la i que té molt de narratiu: un greu defecte, segons els criteris de l’època, i un pas endavant, vist des d’ara, que portarà a una nova manera de fer en teatre i que es diu Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. […] El canvi de dècada dels seixanta als setanta marca el moment més intens de la creació dramàtica de Maria-Aurèlia Capmany. És el gran moment del teatre independent. Calen textos en els diversos fronts i, a tots ells, arriba l’ajut de la Maria-Aurèlia. D’una banda un teatre-crònica, nu i directe, amb la màxima economia de mitjans, amb la màxima mobilitat i eficàcia, el teatre subterrani que comença i acaba amb Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, escrita en col·laboració amb Xavier Romeu (Terrassa, Amics de les Arts, 21-XI-1970). D’altra banda, la via literària que començaria amb la versió del Tirant lo Blanc (La Cassola, d’Alcoi, Teatre Principal de València, 1971) —amb els precedents de les versions infantils per a escolars— i que acabaria amb Món, dimoni i carn (judici i glòria de Fra Anselm) (Barcelona, Teatre Lliure, 6-X-1982), passant per les versions televisives i radiofòniques de temes històrics i literaris que permeten retornar al poble la memòria que li ha estat arrabassada durant tant de temps. [...] Vet aquí el teatre oportú de Maria-Aurèlia Capmany, un teatre fet per a la gent d’aquí i del nostre moment; un teatre que només apunta i se’n va, que no té temps d’arrelar i de donar un fruit consistent. Un teatre que respon directament al temps de cada espectador i que se’ns ha mostrat breu i efímer. Ara ens cal esperar un temps, fins que sigui oportú recuperar-lo.
