El teatre de l’ànima

Recordo haver vist a la biblioteca del meu avi, primorosament enquadernats, uns volums amb un títol curiós: La vida de les abelles, La intel·ligència de les flors, La vida dels tèrmits, La vida de les formigues. No eren obres d’un botànic o d’un entomòleg sinó d’un escriptor que en el primer terç del segle XX havia aconseguit ressonància mundial. El seu autor, Maurice Maeterlinck, les definia com a assajos filosòfics. Mai els vaig llegir, només els vaig fullejar en alguna ocasió sense animar-me a continuar. El teatre de Maeterlinck em va merèixer una atenció irregular. L’ocell blau era un joc de luxe que Stanislavski va convertir en un èxit apoteòsic; Pélleas et Melisande es va desdibuixant a la meva memòria a favor de l’òpera de Débussy del mateix nom; Els cecs ocupa, en canvi, un lloc excepcional.

És difícil jutjar la fortuna històrica de la literatura de Maeterlinck i el seu propòsit de crear un “teatre de l’ànima”. Part del seu esteticisme és irritant, com sovint passa amb els simbolistes i amb els defensors de l’art per l’art. Tampoc crec que contribueixi a fer perseverar la seva obra el seu abús de l’al·legoria. Algunes de les seves proses poètiques apareixen com gastades. Tanmateix, per altra banda, hi ha en Maeterlinck una profunditat filosòfica inhabitual que l’emparenta amb Schopenhauer, de la mateixa manera que s’alimenta de Mallarmé quan defensa la suggestió com a acte de creació pura.

De totes maneres no estic segur que estigués ara escrivint sobre Maeterlinck sense l’evocació d’Els cecs, que el seu autor va qualificar de manera arriscada però encertada com a “tragèdia grega”. Crec que poques obres de teatre resumeixen tan bé com Els cecs la il·lusió de Nietzsche d’un renaixement del drama atenenc a l’època moderna. Amb el valor afegit de ser un avançament de la millor avantguarda del segle XX i especialment de Samuel Beckett. L’impacte i l’atracció que causen en l’espectador aquests dotze cecs al voltant del sacerdot mort equival al més potent dels cors antics. Tot i que dirigit al nostre món contemporani: l’exposició a un silenci més aclaparador que qualsevol crit.