El teatre japonès
Quan hom pensa que hem estat convençuts que els "sketchs" eren un producte de la nostra civilització i ens trobem que aquell gènere anglès al vell Japó ja el coneixien amb el nom de "kyôgen" o intermedis còmics, que es representaven en el teatre japonès com a intermedis entre dues obres de categoria!
El curiós és que hi ha com una certa semblança amb el que ha passat a Rússia després de l'estabilització del govern soviètic. La censura soviètica no ha permès que en el teatre es fes crítica o befa de la imbecil·litat, covardia o duresa de certes autoritats civils o militars; de l'avarícia dels "kulaks" o que es fes crítica de l'estat social. I el que no ha permès l'Estat Soviètic d'una manera seriosa en el teatre, en canvi ho ha consentit o ho ha deixat dir en els cuplets que han omplert els cabarets de Moscou i de Leningrad i que d'aquesta mena d'establiments de nit han anat a parar al carrer i del carrer als camps. Doncs bé, el que les autoritats de Japó no permetien seriosament en el teatre tradicional, fins arribar al "kabuki", que és com una mena d'art popular melodramàtic, ho consentiren en el "kyôgen", on s'inicia amb una gran audàcia el costum d'atacar la ignorància, la covardia, l'ambició dels "daimo" i fins dels preveres budistes que n'eren tan sols per aprofitar-se de les ofrenes. [...]
Els "jôruri" o teatre de marionetes comprenen dues categories: les històriques i les domèstiques, aquestes conegudes pel nom de "sewamono". [...] La major part d'obres històriques posen de relleu el patriotisme, la dignitat, la fidelitat i totes les virtuts del codi moral de la cavallerositat japonesa: el "Bushidô".
Es pot ben dir que actualment el teatre de marionetes és potser, si no el més representatiu, almenys el que té més partidaris, ja que a Tòquio tan sols són més de cent cinquanta els "yocé" o "variety-halls" en els quals cada vespre hi ha un número consagrat a un o dos cantors "jôruri". Els erudits moderns afirmen que les obres literàries més representatives són les del "jôruri" del període Yedo, i diuen que són "l'expressió suprema de la literatura japonesa". [...]
Paco Madrid 1931