El teatre de guerra de Joan Oliver (1969)

De l’article de Jordi Carbonell (Barcelona, 1924-2016) a Serra d’Or (X-1969). Ahir va ser el centenari del naixement de Jordi Carbonell i de Ballester, filòleg, professor, polític i activista cultural caracteritzat per un catalanisme intransigent sobretot respecte a la llengua. Membre de l’IEC, on va dirigir l’Oficina d’Onomàstica, va ser el primer director de Gran Enciclopèdia Catalana. Tenia la Creu de Sant Jordi. 

Joan Oliver [Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986], poeta i dramaturg, ha estat i és una actitud enfront de –i en general contra– la societat contemporània. No tota la societat, però sí la classe directora, controladora, orientadora de la nostra societat, la classe de la qual ell procedeix. Aquesta preocupació genuïna per la col·lectivitat, pel que hi ha de fonamental, de bàsic, en la col·lectivitat –el poble–, és un dels pols de la seva complexa figura humana. La seva obra és, doncs, en aquest sentit, una contínua preocupació per la realitat actual i futura del poble de Catalunya. [...] La seva producció teatral presenta tres èpoques ben marcades: una primera, de preguerra; una segona, de guerra; una tercera, de postguerra. L’actitud de crítica social negativa és la característica típica del període de preguerra. [...] El seu teatre de la segona època, de guerra, partint d’una tècnica i d’una actitud humana similar a la de l’etapa anterior, s’enfronta amb una altra realitat social: havia desaparegut aquella que ell més havia censurat. Havia sorgit en el seu lloc una realitat social nova: el triomf de la revolució. L’actitud d’Oliver continua essent crítica, l’autor continua infiltrant-se dins l’obra, intervenint-hi, posant-hi el seu comentari marginal; però deixa d’ésser negativa i esdevé, per primera i única vegada en el seu teatre, una actitud positiva. La fam, l’única obra d’aquest període, que obtingué el Premi Teatre Català de la Comèdia 1938, és sens dubte l’obra més important del teatre català revolucionari. La força primària de la revolució hi és encarnada per Samsó: la seva força ordenadora, per Nel. Davant ambdós persisteix l’actitud crítica del dramaturg, com en el teatre precedent, [...] Per damunt de tots els personatges destaca la meravellosa creació de Samsó, que provocà en l’època una reacció furiosa de part d’alguns, però que és un personatge d’una gran humanitat. Embolcallat amb un halo d’afecte, però sense perdre res de la seva extraordinària personalitat, Samsó, una de les millors creacions humanes del teatre català contemporani, s’esvaneix. Darrere la seva desaparició cau el teló, ràpid. Com ràpidament caurà per a tot el teatre català en un llarg interludi. En el tercer període, de postguerra, el més abundant en el conjunt de l’obra dramàtica de l’Oliver, hi trobem un canvi. Fracassat l’intent de construir una societat revolucionària, el nostre país retorna, exagerant-los, als motlles socials precedents. La burgesia torna a ésser, a Catalunya, la classe dominant. El teatre en el sentit que havia pres a la segona època, no té possibilitats, ni té tampoc sentit. Cal enfrontar-se amb una nova realitat. Joan Oliver, després del parèntesi de l’exili i de la interdicció, després de l’estroncament d’unes possibilitats seves de realització personals, paral·leles a unes de col·lectives, torna a situar-se davant la nostra vida social amb la mateixa actitud humana de sempre, però amb una diferent positura literària. [...]