La setmana passada va morir Edward Albee. Si ho deixo aquí, molts poden pensar que es tractava d'un abrandat caçador de pokemongos Però no. Era un dramaturg autor, entre d'altres, de la clàssica Qui té por de Virginia Woolf? Recordo haver vist de molt jove la versió cinematogràfica de Mike Nichols i preguntar-me si realment a la vida adulta és podia beure tant alcohol com bevien Taylor i Burton. I sí.
D'altra banda, mentre rememorava la magistral baralla conjugal en què consisteix la peça, vaig caure sobre la sorprenent notícia d'uns hackers russos que desvelaven que atletes com Simone Biles prenien coses que vorejaven el dòping.
Si ho pensem, la immensa inferioritat moral de l'esport sobre les arts rau aquí. En l'obsessió de l'esport per lluitar contra l'alteració química tot exaltant l'alteració física. Doctrina absurda, perquè prohibeixen millorar el rendiment relaxadament amb una pastilleta però et premien si la millora és llençant la teva adolescència en un gimnàs bielorús penjada vuit hores d'una barra asimètrica a les ordres d'un entrenador paranoide.
En canvi, el talent dels personatges d'Albee i dels seus intèrprets en Burton i na Taylor es fia a un delicat equilibri entre l'entrenament i el dòping. Tom Waits ja s'entrenava al piano, ja... però posat fins a les celles. Igual que Tennessee Williams, Baudelaire, Li Bai i Lemmy de Motörhead.
¿Us imagineu controls antidòping per a escriptors o músics? Tota la música sonaria a Gemeliers. Tota la literatura a Albert Espinosa. No way. Per això, l'esport desapareixerà aviat víctima del seu dogmatisme. A la recerca del sacrifici pur, prohibiran el xurrasco als piragüistes perquè millora el seu rendiment, el cafè amb llet a les gimnastes, el porno als halterofilistes i les pelis de D'Artagnan als esgrimistes. És imperatiu, doncs, per acostar l'esport a la vida, que s'organitzin Jocs Olímpics en què es permeti anar ben dopat. Si la Seguretat Social et passa ansiolítics a un euro, per què no ho ha de fer el CAR de Sant Cugat?
A l'espera d'un Coubertin carajillero, em disposo a veure Qui té por de Virginia Woolf? Davant la falsa puresa de l'esport, l'autèntic i universal dolor de viure sublimat per l'art, l'enginy i el whisky.