Al Teatre Borràs de Barcelona s’acaba d’estrenar Fitzroy, i és una obra que els recomano vivament. Tant, que si em pregunten si val la pena baixar a Barcelona per anar-la veure, els dic que ja ho crec, que s’ho val. I ja m’ho sabran dir.
La garantia que suposa que la peça porti la firma de Jordi Galcerán i la direcció de Sergi Belbel queda confirmada del tot. Galcerán torna a arrencar riallades i silencis incòmodes del públic, amb la traça que li és reconeguda per fer pujar a l’escenari la comèdia i el drama, alternant-los en cosa de minuts, ben bé com passa cada dia a la vida real.
Els personatges, amb les seves il·lusions, mentides i pors, són de carn i ossos. Tots en coneixem alguna, de les dones que hi surten representades, i hi ajuda molt, esclar, l’actuació brillant que fan la Míriam Iscla, la Sílvia Bel, la Sara Espígul i la Natàlia Sánchez, que actuen absolutament investides d’uns personatges (unes escaladores davant el desafiament que han estat esperant tota la vida) que aconsegueixen que estimem i que ens importin.
Fitzroy és una producció excel·lent, exportable, pròpia d’un país culte amb una llengua normal, i com que això no sempre es dona, és tan agradable de veure que un surt reconfortat del teatre, també per aquest motiu. Teatre del bo per a tots els públics.
Per cert, si són dels que recorden la frase maleïda, aquella prova memorística que comença sent molt senzilla però que es va complicant a cada paraula que s’hi afegeix, i amb què acabava el concurs Tres pics i repicó de TV3, reviuran velles sensacions i, si ho volen, hi jugaran des del pati de butaques.
