Les arrels de l’odi

Ara que les coses es van normalitzant a poc a poc després de la desgràcia, m’agradaria compartir algunes reflexions que considero importants sobre la paraula jihad. En un context religiós, aquest terme alcorànic es refereix a l’esforç individual o col·lectiu que fa un musulmà per millorar la seva conducta, com bé ho defineix el Diccionari de la llengua catalana. En el llenguatge àrab corrent, la traducció de la paraula seria “realització d’un esforç”. La interpretació malèfica de la paraula, que s’ha acabat convertint en la segona definició en molts diccionaris occidentals, fa referència a una “guerra santa contra els infidels”, fet que entra en clara contradicció amb els valors morals que difon l’Alcorà. Fixeu-vos que aquesta interpretació perniciosa és la que s’imposa a l’esfera popular, a causa de l’ús massiu de la paraula jihad -i altres paraules derivades- en contextos bèl·lics per part de la immensa majoria dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals.

El fet és que s’ha donat per bona una interpretació errònia i molt allunyada del concepte original, i això ens hauria de fer reflexionar molt com a societat defensora dels valors del progrés i de la pau. Que jo sàpiga, el concepte d’esforç no té d’entrada cap connotació negativa, ans al contrari. Tot depèn, però, d’on i a què es destinen els esforços. Així doncs, podríem començar per destinar energies a dissociar la connotació terrorista d’un concepte tan bonic i vital com és l’esforç. Perquè quan no ho fem, quan insistim a donar per vàlida la usurpació d’un concepte tan humà com és l’esforç per una definició bèl·lica i ancorada en temps medievals -de quan els conflictes es resolien amb sabres i espases en lloc de paraules i diàleg-, estem cedint terreny a aquells que volen imposar el relat de la por i de l’obscurantisme.

El febrer passat, l’IEMed i la Fundació Ahmed Tlili per a la Cultura Democràtica, de Tunísia, em van convidar a una sessió de treball titulada Discurs religiós i cultura democràtica,que va reunir al voltant d’una mateixa taula representants d’institucions i entitats catalanes, tunisianes i sueques per determinar quins són els mecanismes que tenim a l’abast per difondre un discurs a les mesquites que sigui obert i tolerant, lliure d’influències externes alienes a la cultura religiosa del país nord-africà, com per exemple el salafisme o el wahhabisme. Un dels ponents era un representant sindical dels imams tunisians que reclamava millorar la regulació sindical d’aquesta figura religiosa per adaptar-la als nous temps, ja que durant els primers anys posteriors a la revolució, l’estat tunisià va perdre el control que tenia sobre les mesquites, que van ser objecte d’ingerències greus per part de poderosos règims com el de Qatar o el de l’Aràbia Saudita.

En efecte, ja des de l’època de Bourguiba, la figura de l’imam a Tunísia és regulada per l’estat. Reben una contraprestació en funció de la seva dedicació a l’activitat, però també una formació ètica per assegurar la transmissió d’un islam modern i compatible amb els valors republicans, una iniciativa que la República Francesa ha estat experimentant fa relativament poc. Era la fórmula desenvolupada per l’estat per tenir un cert control sobre les mesquites i per lluitar contra qualsevol mena d’extremisme. Però entre el 2012 i el 2014, en plena transició democràtica, aquest control es va perdre i moltes mesquites -i altres llocs de culte- van passar a mans de predicadors totalment desconeguts, sense cap tipus de formació, i molt propers a les ideologies salafistes i wahhabites cultivades al Pròxim Orient. Personatges tèrbols com Wajdi Ghanim, un conegut predicador extremista egipci, es passejaven tranquil·lament per les places tunisianes fent crides a matar infidels.

De fet, pocs dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, aquest mateix personatge ha insultat públicament els ciutadans tunisians i el president de la República a través del seu canal de YouTube, tractant-los d’infidels per la seva ferma voluntat de tirar endavant diverses iniciatives legislatives que reforçarien encara més la igualtat entre homes i dones al país magribí. I aquest és el quid de la qüestió. L’objectiu dels fonamentalistes de tota mena és atacar els valors bàsics de la democràcia, del progrés i de la llibertat. A tot arreu. Sigui a Tunis, a Charlottesville, a Barcelona o a Cambrils. I estan disposats a tot. Els Younes Abouyaaqoub només són peons. Els cavalls, les torres, el rei i la reina són uns altres. Gent molt més influent, que segurament poden actuar en qualsevol lloc del món. Règims sencers. Gent que vol mantenir el poble en l’absoluta ignorància. Perquè la violència i l’odi no són conceptes innats. S’ensenyen i es cultiven.

El terrorisme és una amenaça global que no entén de religions. És l’expressió covarda d’aquells que malviuen de l’opressió i de la manipulació. Abdelbaki es Satty, eximam de Ripoll, no hi havia de fer res, en una mesquita, ni a Ripoll ni enlloc. Entre altres coses perquè era un delinqüent condemnat per tràfic de drogues, del qual la policia belga ja sospitava per les seves relacions amb grups radicals.

Catalunya ha de desenvolupar i reforçar els seus propis mecanismes per evitar que el fonamentalisme pugui infiltrar-se en qualsevol lloc de culte del país. En aquest sentit, els Mossos han fet -i segueixen fent- una feina impecable, malgrat els nombrosos entrebancs interposats pel govern espanyol, que el mateix delegat del govern espanyol ha reconegut públicament. I no només és important la tasca policial, sinó també els programes de prevenció i detecció implantats als instituts, la feina ingent de nombroses entitats no governamentals que obren diàriament per combatre les desigualtats i tantes altres accions que es duen a terme en aquesta línia. Cal que seguim treballant tots junts contra el terror, l’odi i la por. Seguim demostrant que som, a les verdes i a les madures, un sol poble!