La taxista de l'Orient i la revolta

L'altre dia, una sola frase em va remoure la consciència. Va ser en una mitjanit freda, dins d'un taxi que em tornava a casa. La taxista era una dona jove, vinguda de l'Orient, que feia el torn de nit i que tenia ganes de conversa. Ens vam entendre parlant ella en castellà i jo en un català lent, perquè em va fer saber que entenia força la llengua del país que l'havia acollida. Em va explicar que abans havia viscut a Vic, que havia vingut a Catalunya amb el seu marit i que el torn de nit ja li agradava perquè en aquelles hores era més fàcil conduir. Després em va demanar si treballava, si tenia feina fixa i quan jo li vaig respondre que sí ella va dir, només: " Tú sí que eres fuerte ". Em va mirar pel retrovisor amb la mateixa fascinació que Marco Polo devia contemplar els robins, topazis i ametistes a l'illa de Ceilan. I dins del taxi es va fer el silenci.

Confesso que em va impressionar l'adjectiu. És clar que la taxista de l'Orient no parlava la seva llengua, o sigui que no tinc la certesa que digués exactament el que volia dir ni que jo entengués el que havia d'entendre. Però em va semblar que la fortalesa significava per a ella tenir una feina estable i la supervivència assegurada, mentre que jo pensava que la forta era la que havia hagut d'abandonar el seu país i la seva gent a la recerca d'una vida millor. I aleshores la taxista de l'Orient em va parlar d'Egipte, de les protestes que no havia vist mai abans, del Facebook, i va reconèixer que tenia esperances, però que també tenia molta por.

La taxista de l'Orient tenia raó: la revolta iniciada al nord d'Àfrica (va esclatar a Tunísia i s'estén al Pròxim Orient, com sap tothom) i que ja ha fet caure governs és de conseqüències imprevisibles: pot triomfar en algun cas i fracassar en d'altres, pot comportar tant la democratització d'alguns països àrabs com la repressió i la involució. De fet, ja hi ha hagut enfrontaments violents, saqueigs, ferits, morts, i els poderosos es resisteixen a abandonar el poder, com a tot arreu. I també és cert el seu judici: que les protestes populars són radicalment noves. Són noves perquè són laiques, i aquesta característica és essencial perquè parlem d'estats musulmans. Han sorgit de manera gairebé espontània des de baix, sense líders, i obeeixen a la desesperació d'una joventut sense futur, d'un poble que protesta per la pujada de preus dels aliments bàsics i que, de sobte, s'ha cansat de suportar la repressió i la manca de llibertat i de contemplar com uns dirigents corruptes s'han anat enriquint amb tota la impudícia.

En els orígens de la revolta hi ha les xarxes socials, que han escampat el missatge arreu, com explicava Lali Sandiumenge en un excel·lent article en aquest diari (29-1-2011). Sense Twitter, Facebook, YouTube i Google, sense els mòbils i sense Al-Jazira , aquesta revolta imparable, que s'assembla en moltes coses a la Revolució Francesa, no hauria existit mai.

La comunicació immediata i directa entre milions de persones que poden viure allunyades les unes de les altres significa un canvi de paradigma que trasbalsarà el món tant com ho va fer la impremta en temps de Luter. El 31 d'octubre del 1517, l'inspirador de la reforma protestant va clavar a la porta de l'església del Palau de Wittenberg les seves noranta-cinc tesis, en què denunciava l'avarícia de l'Església i l'abús que es cometia amb la venda d'indulgències. Dues setmanes després, les tesis s'havien distribuït per Alemanya, passats dos mesos ja circulaven traduïdes per tot Europa i la continuació de la història és prou coneguda. El món va canviar aleshores a Europa i ho farà ara al nord d'Àfrica perquè el procés que les xarxes socials han endegat és indeturable.

I mentre el nord d'Àfrica bull, crida amb una sola veu i s'organitza (a la televisió hem vist imatges d'homes, dones i criatures que ocupen els carrers i que lluiten colze a colze per aconseguir un món millor), què fem els occidentals? Doncs reaccionar primer amb cautela, perquè hem estat còmplices d'aquests governs repressors i corruptes, amb l'argument fonamentat en una certa lògica que eren un mal menor enfront de l'islamisme radical. Ben Ali s'ha mantingut al poder a Tunísia durant 23 anys, amb el vistiplau de França, Alemanya i Espanya. Hosni Mubàrak, amb 83 anyets, ha governat Egipte més de tres dècades gràcies al suport dels Estats Units, d'Israel i de la UE perquè el seu país té molta importància geoestratègica (i no és una constatació menor).

Els Estats Units van ser els primers a parlar i a posar-se al costat dels pobles en revolta (per què sempre ens passen al davant?) i després Europa ha anat demanant la transició cap a la democràcia pacífica. No els queda cap altra opció, perquè l'escletxa que han obert les xarxes socials als governs del nord d'Àfrica no es podrà tancar per deixar-ho tot com abans.

I mentrestant, nosaltres -incloent-hi els polítics- utilitzem el Twitter per llançar al món frases que considerem enginyoses.