El taxi

L' altre dia anava dins un taxi i a l'altura de Via Laietana, a Barcelona, l'home que conduïa el cotxe es va quedar absolutament adormit en un semàfor. Jo primer vaig pensar que era lent de reflexos, però després de mig minut ben bo i enmig dels clàxons me'l vaig mirar i el vaig veure amb els ulls tancats i amb aquella respiració que només ens fa fer el son. Li vaig donar un parell de copets al braç i li vaig dir un tímid "senyor, que s'ha adormit?" L'home es va despertar de cop i durant uns segons no sabia on era, qui era jo ni què li estava dient. De seguida, però, es va situar, em va somriure com qui res i va prémer l'accelerador per continuar amb el nostre trajecte. Però jo no m'havia quedat satisfeta sinó una mica preocupada, no només per la meva integritat física sinó també, i sobretot, per la del taxista.

Vaig tornar a atacar. "Perdoni, no creu que hauria de dormir més, tenint en compte que es passa el dia conduint?" I ell, amb el seu accent de Lleida, em diu que ja no ve d'aquí, que fa més de 25 anys que es dedica al taxi i que en fa un parell que s'ha de llevar a les 3 de la matinada perquè té dos clients fixos a les 4 i a les 5. L'home ho diu amb desgana i un punt de resignació. M'explica que treballa tot el dia, de matinada a matinada, i que només s'atura per dinar i fer una capcinada que, per la meva experiència amb ell, és clarament insuficient. Amb tot, mentre anem xerrant no s'adorm i això em tranquil·litza, però sobretot m'interessa el que m'explica perquè aquesta setmana que milers de joves es plantegen què volen ser quan siguin grans, el meu ja amic taxista em fa la sensació que no s'ho ha pogut plantejar mai. Ell va venir de l'altra punta de Catalunya i va pensar com es podria guanyar bé la vida, ni vocacions, ni passions ni mandangues. M'explica que abans no tenia diners i que ara té deutes, esbufega i continuem la carrera. I jo, atrevida, li dic: "Tant per tant, dormi més, senyor, dormi més".