El taxi i “la llibertat de triar de l’usuari”
La defensa d’una liberalització més ambiciosa per situar els VTC en igualtat de condicions amb els taxis s’ha construït sobretot a partir del principi de garantir “la llibertat dels usuaris a triar”. Des d’aquest punt de vista, l’acord assolit entre el taxi i la Generalitat va contra la llibertat de la majoria, a més de ser un intent d’aturar matusserament l’avenç tecnològic. Amb aquesta premissa, el debat quedava enquadrat en un enfrontament entre els que no tenen por del progrés associat a la llibertat de mercat i els que per raons diverses es resisteixen a adaptar-se als temps.
Aquest marc simplifica i falseja un debat complex sobre l’interès públic, encara per resoldre, que, com no gaires veus han explicat, no s’ha abordat de manera clara: ni les plataformes garanteixen una lliure competència que no desemboqui en caos o monopoli dins d’un sector que de per si necessita regulació, ni el debat és sobre “disrupció tecnològica”. El debat és sobre seguretat, medi ambient o la protecció del consumidor, així com sobre la racionalització d’unes llicències de taxi que han assolit preus estratosfèrics després de dècades d’especulació i descontrol.
Però aquest marc inadequat per al debat no s’imposa per desconeixement d’una realitat complexa, sinó que és la representació d’una agenda ideològica que creu que l’interès públic i la societat en general haurien d’estar regits per l’interès de l’individu, entès sobretot com la llibertat de poder triar i comprar productes i serveis, des de les assignatures de l’escola dels fills fins a la pasta de dents.
Així que, sota aquest principi, un “usuari” que agafa un taxi o contracta un VTC no és un client, sinó algú exercint la llibertat individual en majúscules. L’associació entre consum i llibertat genera la complicitat de la majoria contra qualsevol que s’oposi a la lògica del lliure mercat. La fórmula és senzilla: com que tots consumim, els taxistes coarten la llibertat de tothom. D’altra banda, aquesta associació conceptual permet construir un relat emancipador per a tots els públics: el lliure consumidor és un ésser empoderat que avança cap a un futur millor a través de l’oferta del mercat, i els sindicats del taxi són uns reaccionaris que intenten negar-li aquest dret.
Aquest argument ignora que la vida diària està plena de decisions que ens venen imposades des que ens llevem fins que anem a dormir. Però la llibertat de l’usuari és un argument potent que ha permès ignorar, en part, el que és el debat real: discernir quin és el cost col·lectiu que comporta poder contractar un trajecte urbà amb menys de 15 minuts d’antelació a un preu una mica més barat a través de plataformes digitals. Ignorar aquest debat permet als partidaris de “la llibertat dels usuaris a triar” esquivar una sèrie d’arguments en contra, com ara que la liberalització del sector representaria legalitzar una competència que fins ara era deslleial; que posaria en entredit tot un sector amb milers de treballadors, problemes de circulació i problemes mediambientals com els que experimenta Nova York, i sobretot que reforçaria un model de capitalisme on els guanys es concentren en mans de molt pocs i on es creen exèrcits d’autònoms i treballadors precaris. Un model molt més depredador que l’actual d’assalariats i autònoms, que distribueix els beneficis més equitativament, malgrat les evidents corrupteles i el descontrol. Un model que acabaria suposant un cost més alt a l’Estat per la precarietat dels salaris i per la dificultat de recaptar impostos a les empreses transnacionals. Tots aquests arguments difícilment poden conviure amb el principi irrenunciable de “la llibertat de l’usuari a triar”.
Però qui és aquest usuari, exactament? Tothom i ningú, l’usuari és una de les múltiples facetes de la naturalesa humana -l’egoisme racional consumista- elevada a principi rector de la conducta de l’individu. Un principi que no té en compte que la majoria, a banda de ser consumidors, som assalariats i autònoms com els taxistes, i que per consumir i per cuidar la nostra família, els amics, el barri, etc., hem de treballar, i que a la vida no ens comprometem només per principis mercantilistes ni egoistes, sinó perquè som animals socials i teixim xarxes per tenir cura els uns dels altres.
Els treballadors de VTCs també ho són, em diran, i és cert. Però fixin-se que ara, quan les empreses amenacen amb EROs de treballadors de VTCs per pressionar la Generalitat, fent-los a la pràctica ostatges, les veus que els defensaven fa uns dies en plena vaga del taxi ja no se senten. ¿I saben per què? Perquè des del seu punt de vista i per molt que ens pesi, la qüestió no va de treballadors ni de persones defensant els seus drets, sinó d’usuaris i del seu dret a triar. Perquè, sota la seva òptica, les empreses que gestionen directament o indirectament els VTC no tenen cap responsabilitat sobre els seus treballadors, perquè són responsables d’una cosa més important: d’aportar la saba que nodreix la nostra llibertat, és a dir, oferir serveis i productes i, com més, millor.
