Taules que cal conquerir
ENCARA NO HE COMPRAT el famós llibre de Frases cèlebres , però sóc dels que subratllen una frase o un paràgraf d'una novel·la o un llibre d'assaig; ho faig o bé per una qüestió d'estètica literària o bé perquè m'interessa el raonament. Quan l'estètica i el raonament coincideixen celebre la frase.
No fa gaire vaig retallar del diari ARA una de les tantes frases que publica a propòsit de l'any Espriu. Deia: "No m'interessa la massa de gent que no llegeix res ni es preocupa per res". Entenc el sentit que volia donar-hi i ho compartesc, però la realitat és una altra. La "massa" de sempre vota i decideix; la "massa" és la majoria que es deixa empomar fins i tot per mentides tan òbvies com les que ha fet servir l'estat espanyol contra el procés sobiranista que ha iniciat Catalunya. Eixa "massa", doncs, és molt important i ens ha d'interessar; sense ella els nostres somnis se'n van en orris.
Durant molts anys l'esquerra nacionalista valenciana va menysprear la massa de valencians, que un dia sí l'altre també la dreta autòctona manipulava, amb l'argument anticatalanista, per aturar el desenvolupament per desespanyolitzar el País Valencià. És a ells, i no als que ja estan convençuts, a qui ens hem d'adreçar amb un llenguatge que entenguen i alhora no ens avergonyisca.
Catalunya, amb el 2014 a tocar, té una tasca difícil i importantíssima amb tota aquesta gent, la majoria persones nobles, fàcil de caure en els paranys de la demagògia política. Ho sé molt bé, com a valencià. De vegades confonem el Twitter amb la realitat. Malauradament, la realitat és diversa i distinta de la que desitjaríem. Els altres tenen la majoria de mitjans de comunicació al seu abast, bombardejant els cervells de la massa; tenen els aparells de l'Estat. Ho tenen gairebé tot. Contra això només tenim un xicotet exèrcit: polítics hàbils i militants conscients que cada taula de bar, cada festa popular o reunió de veïns és un Vietnam que cal guanyar.
HE DIT UN VIETNAM que cal guanyar tot recordant la frase, també cèlebre, del periodista Josep Maria Huertas, que Enric González, en el seu llibre Memorias líquidas , reprodueix gairebé com un mantra. Un relat que em vaig llegir en una vesprada. Molt recomanable per a lectors de diaris i joves periodistes que no han conegut una altra mena de periodisme, la del professional de vocació, el periodista que es juga la vida, que ho ha vist tot dins i fora de la redacció.
Un llibre d'aquells que així que passa un mes tens ganes de rellegir-lo, de capçalera. Ara que la dignitat es cotitza a la baixa, Memorias líquidas ens recorda, sense ànim d'amonestar o ensenyar, que hi ha oficis la dedicació als quals està per damunt de tot i de tots. No m'ha semblat que hi haja rancor contra allò que hauria pogut ser i no ha sigut ( El País ), però sí la decepció d'un professional, honest i excel·lent, entestat, no obstant això, a seguir fent del seu periodisme una eina per als lectors i no per a les empreses.
POSATS EN FRASES i literatura, un apunt final d'un llibre, Carrer Trobadors , de Mathias Enard, formidable. És una novel·la densa en aparença. Dic en aparença perquè està escrita en primera persona i amb escassos diàlegs, però el relat flueix de manera que l'atenció del lector roman inflexible en l'argument.
Al diari ARA, Enard confessava que, malgrat la situació temporal de la novel·la, entre el 2011 i el 2012, s'ha preocupat molt per tal que funcione com un artefacte diferent. No sols funciona sinó que, amb el temps, funcionarà com un testimoni de la crisi, econòmica i de valors. Dos grans llibres, els d'Enric González i Mathias Enard, que m'han fet més suportable el tedi, no gens aparent, de la Setmana Santa.
