A vegades, el subconscient fa estranys companys de viatge. Aquests dies formo part del grup de subscriptors de l'ARA que està visitant la Pulla, la regió del taló de la bota de la península Itàlica. Baixo a esmorzar, i al menjador de l’hotel on tenen parat el bufet hi ha la tele encesa amb les notícies del matí. Obren amb Trump, esclar, i expliquen que els aranzels castigaran el vi, l’oli, les sabates i la moda italiana en general, però que Giorgia Meloni, que té bona relació amb Musk, negociarà alguna rebaixa amb el govern americà.
Em crida l’atenció el moment en què Trump alça un plafó amb els noms de cada país amb la tarifa que li toca, ben bé com si fos la llista de preus d’un restaurant: la Xina, 34%; la UE, 20%, el Vietnam, 46%; Taiwan, 32%… La imatge és pedestre de tan analògica, però avui és el “dia de l’alliberament” i al president no li val la foto de cada dia firmant una ordre executiva qualsevol sobre universitats perilloses, sinó que necessita una imatge per a la història, en què surtin les tarifes i ell. Perdó, ell i les tarifes.
Visitem un celler on tenen cartells històrics de cinema, i em sembla veure-hi Trump brandant el plafó. Però no, és Charlton Heston, molt enfadat, alçant les taules de la llei amb els Deu Manaments, a punt de tirar-les pel cap dels israelites que, tips d’esperar que Moisès baixés del Sinaí, havien canviat Déu per un vedell d’or. Déu els prohibeix tenir altres déus i fer ídols, amenaça amb càstig els que el neguin i promet que estimarà els que l’estimin. Amb un programa com aquest era normal que el Moisès de Charlton Heston em recordés Donald Trump.
