El vaig conèixer al voltant d’una taula, quan encara no era conscient de la força que algunes taules poden tenir. Jo hi assistia puntualment, discretament, convidat com a jove secretari de la junta directiva del Cercle d’Economia. La capacitat d’atracció d’aquella taula, on m’asseia sense fer-me notar, em va atrapar.
La taula que compartíem amb el Joan ens aplegava el primer dilluns de cada mes durant una hora i mitja, que sempre se’m va fer curta. Només van ser tres anys. Entre el 2016 i el 2019. Temps suficient per poder-hi presenciar alguns moments de satisfacció compartida per la feina feta. I encara n’hi va haver més, de moments, de preocupació i d’angoixa pel context que es transformava de manera accelerada i imprevisible. En aquell context, el saber i el compromís que rodejava els quatre costats de la taula es feia addictiu. La veu del professor Culla brillava.
La taula que reuneix la junta del Cercle és el llegat d’un altre historiador de referència, Jaume Vicens Vives. En ple franquisme, entre Notícia de Catalunya i Industrials i polítics, Vicens es va proposar redreçar el nostre país i encarar-lo cap al progrés democràtic, social i econòmic. Vicens sempre és present a la taula. Des de fa dècades la taula del Cercle convoca persones amb trajectòries professionals i posicions ideològiques ben diverses, però una voluntat compartida. Sense renunciar a la seva legítima posició, confronten arguments per cercar el punt central que ens podria unir. Totes les veus són necessàries per situar correctament el pal de paller. Totes les veus es necessiten les unes a les altres, malgrat que costi, precisament perquè costa, per assegurar que l’estaca està clavada on toca. En aquell context i en aquell moment, la veu del professor Culla era imprescindible.
El Joan era una persona de costums i sempre seia al mateix lloc. Entre els discursos solemnes i seductors de Juanjo López Burniol i la mirada elegant de Jaime Carvajal Hoyos, que també injustament ens va deixar massa aviat i que aportava l’anhelat gest amable d’una Espanya a qui li costa entendre’s amb Catalunya. Quan el Jaime parlava, semblava que el futur podia ser diferent i que potser valia la pena intentar-ho. Entre aquests dos capitans, el Joan, sempre mudat però de talla més petita i amb les espatlles arronsades, esperava el seu torn des d’un segon pla. A mesura que el debat avançava, se li encenia una flama que no podia amagar i que es contagiava. Inquiet, agafava el bolígraf i anotava a la llibreta. Prenia notes amb convicció mentre aixecava una cella i se li escapava un somriure sorneguer. Quan finalment arrancava el seu discurs, ple d’autoritat, l’escoltàvem atentament i mai no deixava ningú indiferent.
El debat tranquil que sobrevolava la taula del Cercle permetia discursos rics en matisos. En el cas del professor Culla, la seva mirada històrica feia prendre consciència de la força i la transcendència dels esdeveniments, i anava més enllà. Tal com apunta a les seves imprescindibles memòries (La història viscuda, Ed. Pòrtic), des del principi considerà que “la junta del Cercle d’Economia era una torre de guaita privilegiada del nou paisatge, però també esdevingué per a mi [ell] una petita trinxera des de la qual defensar les pròpies idees”. Una actitud que mantingué en tot moment. A la junta que es va celebrar el novembre de 2017, arrancà la seva intervenció citant Cándido Nocedal: “Esta modesta minoria que soy yo solo...”, per després fixar posició amb fermesa. En aquell context, la veu del professor Culla no va perdre mai el sentit de l’humor i va ser valenta. Tal com també subratlla a les seves memòries, “en honor al Cercle i dels companys de junta, les meves [seves] tesis foren escoltades amb un respecte exquisit, i en conjunt el pluralisme, el tarannà gairebé britànic de l’entitat, resistí la prova més difícil a què havia estat sotmès des del 1958”.
El professor Culla sabia que la història no està escrita. Però la història només la poden escriure persones brillants, que saben trobar l’angle imprescindible per entendre cada moment i que el saben expressar amb respecte i valentia. Persones com el Joan.
