Taula de Diàleg: via lliure o via morta?
Segons el meu criteri, l’anomenada Taula de Diàleg hauria de respondre a tres característiques: la seva necessitat, la seva utilitat i la seva representativitat.
En primer lloc, la necessitat. És quelcom que resulta obvi, però que ha estat absent des de la sentència del Tribunal Constitucional que va desnaturalitzar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat al Parlament català, a les Corts espanyoles i en referèndum per la ciutadania. Del referèndum ara ha fet setze anys, de la sentència n’ha fet dotze. En aquest període, l’absència de diàleg ha estat clamorosa i la repressió despietada i mancada d’ètica. Com podem comprovar, la negativa al diàleg, obsessiva, orgullosa i miop, no ha portat cap solució. Ans al contrari; ha dut a l’enquistament del conflicte. Si hi afegim que les formacions sobiranistes han enarborat fins al cansament la bandera del diàleg, la conclusió resulta diàfana: la paraula és imprescindible com a concepte i com a mètode, i els catalans l’hem de defensar sempre, perquè forma part de la nostra ànima com a poble.
En segon lloc, la utilitat de la Taula de Diàleg. Parlant clar i perquè se m’entengui: la Taula només té sentit si és per buscar solucions al conflicte entre Catalunya i l’Estat. Per abordar altres temes, no cal la taula amb majúscules. N’hi ha prou amb les nombroses comissions bilaterals Estat-Generalitat ja existents. Fora bo no oblidar que el diàleg és, sobretot, una actitud, un valor i una voluntat. S'hi ha de creure com en una via per resoldre problemes, no com un problema en si mateix.
El que és nou en la relació entre Catalunya i Espanya no és el conflicte –n’hi ha hagut sempre–, sinó el fet que per primer cop en dècades una part significativa de la societat catalana ha substituït la reclamació de l’autonomia per la de la sobirania. Es tracta d’un fenomen nou, que inevitablement altera moltes coses. A parer meu, el problema de fons per trobar una solució estructural al repte democràtic català és que el mínim que podrien acceptar els sobiranistes catalans més proclius al pacte queda molt lluny del màxim que els espanyols menys radicals estan disposats a cedir. En aquest sentit, la dinàmica de la Taula de Diàleg, després de dos anys de funcionament no convida a la confiança. Ni tan sols els resultats recents, que sonen positius, justifiquen les expectatives generades en el moment de la seva creació. Que el govern espanyol no recorri una llei lingüística aprovada a Catalunya amb el consens del PSC i dels comuns hauria de ser un fet normal i no pas excepcional. El president Aragonès va definir els objectius de la Taula de Diàleg entorn dels conceptes amnistia i autodeterminació. Hi estic d’acord. Tanmateix, constato que en aquest doble marc no hi ha avenços, dissortadament.
I, en tercer lloc, la representativitat de la Taula de Diàleg. Proposo un exercici d’un mínim de realisme polític: imaginem que, contra pronòstic, de l’esmentada Taula en sortís una bona solució. Quan trigaria una nova majoria a l’Estat a carregar-se qualsevol acord? O pitjor encara: quin òrgan de l’Estat amb poder suficient decidiria intervenir per diluir o avortar qualsevol bon pacte? Consti que assenyalant aquests hàndicaps no pretenc convidar a no fer res. Solament vull fer notar que si la solució –o com a mínim l’encarrilament– del conflicte català no respon a una autèntica mentalitat d’Estat, ni tan sols el millor dels escenaris té garanties de permanència. Ergo, caldria que la representativitat de l’Estat a la Taula anés més enllà de la composició d’un govern que no té majoria parlamentària ni per ell mateix.
Ara com ara, aquesta mentalitat d’Estat sona a conte de fades. Sobre la representativitat de la part catalana, m’estalvio comentaris per no furgar més en la ferida del nostre gust per la desunió...
Un apunt final: en els pròxims mesos hi ha reptes molt destacats. Un d’ells és que la Taula de Diàleg circuli per via lliure i no entri en via morta. Els altres són que per lluitar contra l’encariment de preus i les amenaces d’aturada econòmica s’aprovin pressupostos a Espanya i a Catalunya. No s’entendria que al final del curs polític, al desembre, hi hagués pressupostos a Espanya i no n’hi hagués a Catalunya; i que la Taula de Diàleg no passés de les bones intencions.
Tot plegat depèn en bona part de la bona política que es faci. Que hi hagi una mica de sort i molt d’encert.
