I la taula catalana, per quan?

L’amnistia ha quedat en una situació estranya, als llimbs. El PSOE ha carregat amb tot el desgast d’una mesura que, encara que necessària, s’ha intentat fer efectiva a destemps per bastir una majoria de govern més aviat inestable i de curt recorregut. Que Junts votés que no al Congrés, més que paradoxal, gairebé resulta poètic. Una exigència més que forçada que, una vegada és concedida, es refusa en nom d’un blindatge de la seva aplicació considerat insuficient, al mateix temps que s'encoloma el paper de la trista figura tant als socialistes com a Esquerra. Una cuirassa impossible, ja que el poder judicial s’ha convertit en part bel·ligerant enfront d’aquest alambinat compromís polític. El tema va per llarg; no va ser debades que Aznar va dir allò de “qui pugui fer alguna cosa, que la faci”. Tota la maquinària bloquejadora contra l’acció del govern es va posar en marxa. Si és cert que el Partit Popular li va transmetre a Junts que el pacte per l’amnistia seria més sòlid amb ells que amb el PSOE, perquè ells “controlen l’Estat”, no haurien fet més que posar paraules a una evidència. En realitat, l’Estat són ells o, almenys, creuen ser-ho.

Tot semblaria indicar que la legislatura serà més aviat curta, que els que argumentaven que una majoria pactada amb Puigdemont podia ser de tot menys sòlida tenien força raó. Quan acabi el cicle electoral que conclou amb les eleccions europees de juny, això no hi haurà qui ho sostingui. Vist des d’ara, tot apunta potser no al passeig militar de Galícia, però sí a una victòria clara de la dreta. L’amnistia, encara que finalment s’aprovi a les Corts, continuarà entrebancada en el terreny judicial, amb renovats tipus delictius que es faran recaure, amb raó o sense, en els líders del Procés. Hi haurà qui especuli que, en una nova legislatura, guanyi que guanyi necessitarà els indepes catalans per fer majoria i, així, haurà de concedir l’amnistia. No és gens clar que això vagi per aquí. L’esquerra, encara que l’hagi pactat per interès, hi ha posats dosis importants de voluntat i responsabilitat de cara a tancar el conflicte territorial i recuperar una certa normalitat política. A la dreta no hi ha cap convicció al respecte. Contra l’independentisme viu millor, igual que els va funcionar, i recuperen quan convé, el terrorisme d’ETA. Fixem-nos, però, que massa sovint dreta i esquerra compren el marc mental de l’independentisme, plantejant-ho com un tema bilateral entre l’Estat i Catalunya, quan en realitat aquest no és el conflicte real o, almenys, el problema principal. Això va, sobretot, d’una fractura interna a Catalunya, on una part ha pretès imposar a tots un pensament únic i una dinàmica de ruptura. Les condemnes judicials fruit del Procés només són una part dels efectes que cal substanciar. S’ha avançat en això. Però què s’ha fet per recuperar la cohesió i l’encontre d’una societat catalana fracturada?

Portem més d’una llarga dècada en què una part del país ha retirat a l’altra –que resulta com a mínim la meitat– la mateixa condició de la catalanitat. Se l’ha insultat, menystingut, apartat de l’espai públic imposant una música monocord per terra, mar i aire. Per recuperar el concepte de comunitat, d’espai compartit, la “Catalunya un sol poble”, no n’hi ha prou amb perdonar els que han practicat la política de l’exclusió. Cal un diàleg franc en què tothom accepti la diversitat i la pluralitat de vincles d’identitat. No cal que ningú demani perdó, però calen paraules i gestos que facilitin la reconciliació i els que han patit el càstig de l’ostracisme social també siguin “rehabilitats”, i la manera de fer-ho és reconeixent-los. I ho haurien de fer, especialment, aquells que han estat inductors del rebuig, canalitzant-ho per mitjà dels seus representants polítics. El conflicte intern a Catalunya generat pels dirigents del Procés i pels que els van seguir s’ha de substanciar i superar. Amb indults i amnistia, una part es veu alliberada de la seva responsabilitat en tot el que ha passat. A canvi, què se li ofereix a l’altra part de la societat, la realment perdedora, perquè pugui passar pàgina? Hi ha qui confon les mesures de gràcia amb debilitat i impunitat. “Ho tornarem a fer” és encara la divisa amb què es mouen alguns. Mal símptoma. Es torna a parlar de debatre i suposo que aprovar al Parlament una iniciativa admesa a tràmit per declarar la independència de manera unilateral. Aquesta és l’agenda i el panorama, que, a hores d’ara, ja ofèn. Anar donant voltes a la mateixa sínia. La rodera del pou està ja molt aprofundida. En aquest context confusionari, es troba molt a faltar la taula catalana de diàleg. Crear-la seria un missatge eloqüent. Simbolitzaria que hi ha ganes de superar la dècada ominosa que hem viscut. No s’entreveu que sigui així. Els acords entre partits per fer una investidura i l’aprovació de mesures de gràcia per obviar el Codi Penal no restitueixen per elles mateixes la confiança dins d’una societat. Alguns, abstrets en les seves veritats, encara estan lluny d’entendre el mal que han provocat.