Els tatuatges de Kamala Harris

Explicar-se a si mateixa. Aquesta ha estat una de les dificultats més grans amb què s'ha trobat Kamala Harris durant la seva vicepresidència. Projectada sobre la seva imatge, una altra imatge: la que volien veure els que l'observaven. Un joc de màscares i nines russes. O, potser, un altre cop, un cos de dona com a recipient de somnis i pors alienes.

Per a alguns, Kamala Harris ha estat una decepció. Un fitxatge en principi impecable i que no va poder enlairar-se durant el mandat. Per a d'altres, fixant-nos en el gir de guió de les últimes setmanes, s'ha convertit en una promesa. N'hi ha que la veuen com un símbol de l'ordre, un centre moderat capaç de temperar el clima polític i de posar límits a l'excés de bilis. També n'hi ha que van més enllà i confien que la seva candidatura traci un gest de justícia social o, com a mínim, de justícia poètica: una dona negra a la casa més blanca. D'altres hi veuen, simplement, un antídot, l'única oportunitat de fer fora Donald Trump. La fiscal heroica d'ascendència jamaicana i índia contra el malvat convicte.

Podria interpretar-se com una lluita de superfícies, un combat de fórmula fàcil: dona negra vs. home blanc. Però, per sota de la política identitària, per sota del culte a la representació i als personalismes, per sota, fins i tot de la imatge, hi ha el cos.

Tots els cossos estan escrits amb històries. Tatuatges, ferides o paraules. El cos de Kamala Harris, aquest que tan sovint serveix de façana per projectar-hi allò que d'altres voldríem veure en ella –però també aquest que ocupa un espai sense necessitat de parlar i que li dona un significat concret (que blanca que es veu, de sobte, la Casa Blanca, que homes que es veuen, de sobte, els homes del president)–, és un cos marcat per la memòria negra.

"Soc la ultratomba de l'esclavitud", escriu l'assagista afroamericana Saidiya Hartman. Fa servir el terme afterlife, que tradueixo com a "ultratomba", però que podria entendre's així: "soc el que queda més enllà de la mort, soc el que l'esclavitud no va poder esborrar, soc el que va sobreviure, però soc, també, el que no va quedar intacte; un peu a la vida i un altre en la memòria".

El llegat dels drets civils, del feminisme negre i del dol com a llenguatge polític travessa Kamala Harris. Ella pot honorar-lo o ignorar-lo, però no pot evitar dur-lo al damunt. Kamala Harris és Kamala Harris, el seu cos és el seu cos, la seva imatge és d'ella, però Kamala Harris també és part d'una història compartida, el seu cos també és un catalitzador de records, la seva imatge, una matriu de la imaginació, capaç de despertar en altres –els i les que la miren– esperances que transcendeixen la seva capacitat individual com a política.

Fa tres anys que Harris viu a la seva residència oficial: una mansió victoriana ubicada en una propietat de gairebé 30 hectàrees. Des del 1977, ha allotjat tots els vicepresidents dels Estats Units. La finca és tranquil·la, verda i segura, i és, també, el lloc on van viure esclavitzats 34 homes i dones, abans que la llei els emancipés el 1862. La propietat es deia, sense ironia, Pretty Prospects (Perspectives boniques).

Harris conviu amb excavacions arqueològiques, amb fantasmes d'un passat que no li és aliè, amb obres d'artistes negres que decoren la casa. En arribar, va canviar les pintures de paisatges que li oferia el museu Smithsonian per fotografies de Carrie Mae Weems, l'obra de les quals inclou treballs com From Here I Saw What Happened And I Cried, estralls psicològics de l'esclavatge. Un triangle estrany –el passat dels jaciments, el present de la vicepresidenta, la ficció de les artistes– es conjuga a Pretty Prospects. Si els morts, les mortes, tornessin a la vida i campessin a gust per aquesta llar de contradicció, potser trobarien més motius per a l'esperança que per a la flaquesa.

Kamala Harris pot guanyar. Pot mobilitzar una majoria apel·lant a la llei i a la legitimitat institucional. És a dir: al sistema. És paradoxal perquè encarna el patiment i l'explotació que van apuntalar, a l'origen, aquest mateix sistema que ara pretén liderar –canviar?–. En aquesta campanya hi ha més preguntes que no pas respostes. Paradoxes, contradiccions, decepcions i promeses. Entre tot plegat, tant de bo que s'hi pugui entreveure una mica de llum. Una claredat que romangui: que, en explicar-se a si mateixa, Harris recordi les vides d'altres, que enfili la seva veritat en una història més llarga. Que les seves decisions reflecteixin el llegat del qual no es pot desprendre.