La investidura de Pere Aragonès ha portat algunes novetats rellevants. Una d’òbvia és el canvi de tarannà en el principal grup de l’oposició, que ja no és el Cs d’Inés Arrimadas, professional de la bronca, sinó el PSC de Salvador Illa, que més enllà del posicionament polític, ha mostrat un tarannà molt diferent. Els duels parlamentaris entre l’activista Torra i la ultranacionalista Arrimadas, concebuts des de la confrontació sense matisos, ara deixen pas a la dialèctica civilitzada entre Aragonès i Illa, dos professionals de la política amb gust per la gestió, dos socialdemòcrates clàssics i, atenció i (relativa) sorpresa!, dos tarradellistes. El tarradellisme d’Aragonès no cal explicar-lo gaire: li ve de sèrie. I el d’Illa?
En efecte, fugint de l’etiqueta “nacionalista [espanyol]” que li va penjar Aragonès, el líder del PSC va confessar a l’hemicicle durant el tercer debat d’investidura que si en una etiqueta es troba còmode és en la de “tarradellista”, en referència al darrer president d’ERC de la Generalitat, del període 1954-1980. ¿Però amb quin Josep Tarradellas s’identifica Illa? És improbable que ho faci amb el jove nacionalista que escrivia en setmanaris com L’Intransigent, ni tampoc amb el conseller de la Generalitat que va veure's immers en la insurrecció del 6 d’octubre del 1934 que va portar Companys a proclamar “l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola” i per la qual tot el Govern va ser empresonat, processat i condemnat (i després, per cert, amnistiat). També costa de pensar que Illa, que fa bandera de la moderació, trobi sintonia amb el conseller que durant la Guerra Civil va dirigir la col·lectivització d’empreses dins un executiu amb anarquistes i comunistes. I encara menys amb qui, ja a l’exili, va decidir mantenir en solitari, durant dècades, la presidència de la Generalitat, una actitud heroica que està molt lluny de l’“ambició realista” que Illa va defensar davant Aragonès per remarcar que “mai” arribaran ni la independència ni l’amnistia dels presos independentistes.
¿Amb quin Tarradellas, doncs, s’identifica Illa? Segurament amb el polític hàbil que durant la Transició va saber pactar amb els hereus de Franco (el rei Joan Carles i Adolfo Suárez) la restitució de la Generalitat i que després, convençut que la seva audàcia havia consolidat una nova Espanya respectuosa amb la plurinacionalitat, tot i que no li agradés l'autonomisme del cafè per a tots -i també cal dir-ho, decebut amb la victòria del nacionalista Pujol-, als 86 anys, i ja durant el regnat socialista de Felipe González, va acabar acceptant el títol de marquès.
En tot cas, és important remarcar que la restitució de la Generalitat va ser l’únic acte rupturista de la Transició que connectava amb la legitimitat republicana. Quin seria avui l’equivalent d’aquell gest polític amb Catalunya? La mera formulació d’aquesta pregunta és probable que incomodi Illa. Però el paral·lelisme resulta evident: si el 1977 -amb una Catalunya antifranquista que reclamava llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia- l’Estat que estava sortint de la dictadura va ser capaç de donar l’autonomia, ara -amb una Catalunya que porta més d’una dècada reclamant el dret a decidir amb una majoria social i electoral persistent-¿no hauria de ser capaç de pactar-hi un referèndum?
Aragonès i Illa estan condemnats a dialogar. El PSOE necessita els vots d’ERC al Congrés i, si tots dos líders són sincers, també es necessiten mútuament a Catalunya com a mínim per treure el país de la crisi pandèmica i arreplegar el màxim de fons europeus. Veurem si són capaços de sumar. Seria, a més, una manera intel·ligent de començar a aplanar el terreny per posar fi a la repressió, condició sine qua non per retornar la solució del plet nacional al terreny de la política. Pragmàtics, professionals i tossuts com Tarradellas, Aragonès i Illa tenen molt per parlar.
