Què fem amb les tardes de setembre?

Des de l’anunci per part del president Aragonès i el conseller Gonzàlez-Cambray de canvis en el calendari escolar, els posicionaments i debats que han proliferat a l’arena pública han estat diversos. També s’ha comentat a bastament la conveniència de l’anunci i s’ha valorat el procés de presa de decisió. En això no m’hi estendré gaire. Segons la meva opinió, l’inici de classes el 5 de setembre és bo, respon a una demanda històrica del sector i pot ajudar a avançar en equitat i conciliació. Ara bé, com alertava en un molt bon article l’Elena Costas en aquestes pàgines, per caminar en aquesta direcció cal garantir unes tardes de setembre amb activitat. I és d’això del que vull parlar.

Evitar les ‘tardes aparcament’. En una entrevista a TV3, el president va posar xifres a la garantia d’allargament escolar a totes les escoles durant el mes de setembre: 12 milions d’euros que assumirà el departament d’Educació. És un bon punt de partida. Pressupostar una mesura, fer-ne la reserva de recursos, garanteix que les paraules no es quedin en paper mullat. Dit això, el següent pas hauria de ser la dotació de contingut. Perquè l’allargament escolar ha de ser gratuït -fet que ja sembla garantit- però també de qualitat. I aquí voldria posar l’accent. Hauríem d’evitar que les tardes de setembre fossin un espai d’aparcament, com ho és en moltes escoles l’espai migdia o les hores d’acollida. En el seu disseny s’obre una escletxa d’oportunitat que hauríem de poder aprofitar, i que requeriria, al meu parer, la col·laboració de diversos actors institucionals i socials. La pandèmia ha fet que els nostres infants i joves hagin perdut moltes hores d’escolarització, al mateix temps que en alguns moments aquesta escolarització es pot haver devaluat per l’esforç que ha suposat per als centres destinar recursos al covid-19. És de justícia que invertim temps i ganes en dibuixar unes bones propostes.

L’art, els idiomes i l’esport com a protagonistes. Encara és una realitat als nostres centres que l’art, els idiomes o l’esport s’entenen com els “altres” ensenyaments. Malgrat la inclusió en els currículums de matèries com la música, l’anglès o l’educació física, aquests camps de coneixement s’han vist tradicionalment relegats a un segon pla. Qui té interès per ells ha de recórrer a activitats extraescolars, introduint així una forta bretxa de desigualtat entre els infants que tenen els recursos (acompanyament i motivació) per poder gaudir el seu desenvolupament i els que no. I enviant el missatge que hi ha especialitats de primera i de segona. Incorporar la dansa, la música, el teatre, les arts plàstiques, el coneixement d’idiomes o l’exercici de l’esport hauria de ser un repte del nostre sistema educatiu. Saber llegir una partitura, parlar bé llengües estrangeres o adquirir hàbits saludables i de cura del cos no ha de ser el privilegi d’uns pocs.

Assajar el retorn de la sisena hora. En aquest sentit, les tardes de setembre podrien plantejar-se com un tastet de diferents tipus d’aquestes activitats. Es podria coordinar amb empreses i entitats del barri o municipi el desenvolupament d’un ventall de propostes que acostessin els infants a ensenyaments quotidianament no integrats a l’escola. Aquestes tardes permetrien democratitzar l’accés a l’art, els idiomes o l’esport. Com pot un infant voler tocar el violí si mai n’ha vist cap? O interessar-se per l’hoquei si no està en l’imaginari mediàtic? O entendre que la dansa no és només per a les nenes? És més, jo no ho deixaria només aquí. Aquest podria ser l’esquema per plantejar el retorn de la sisena hora a l’escola pública, que ja no hauria de demorar-se més. Que les tardes de setembre ens serveixin com a banc de proves de bones pràctiques.

I ja per tancar, la normalització d’aquests ensenyaments podria ser vista com un nínxol d’ocupació i de desenvolupament econòmic. Després de la pandèmia, podria donar aire a les escoles d’ensenyaments artístics o d’idiomes i a les entitats esportives. I, fins i tot, contribuir a la seva consolidació i creixement. A mig termini la promoció d’aquests tipus d’ensenyaments pot ajudar a dignificar les condicions laborals del sector de la cultura i de l’esport. L’escola com un motor de dinamització econòmico-cultural del territori. L’escola com a espai on els infants adquireixen formació integral i es vinculen amb entitats i empreses del barri o municipi. Una proposta en què haurien de treballar els responsables institucionals d’Educació, però també de Cultura, Benestar Social i Empresa i Treball.