Àustria tindrà aviat el seu govern d'extrema dreta, amb un president de la FPÖ (el Partit per a la Llibertat austríac: subratllem que l'apel·lació aberrant a la paraula llibertat és una constant en totes les extremes dretes europees i americanes), com ja el tenen des del passat juliol els Països Baixos, o Itàlia des del 2022. O Hongria des del 2010, perquè en realitat el mal ve d'enrere. A Giorgia Meloni la vam veure fa uns dies de visita sorpresa a Donald Trump, que ha passat les festes gaudint l'espera per tornar a la Casa Blanca a la seva residència de descans a Mar-a-Lago: tot van ser somriures i una química estupenda entre la seguidora de Mussolini i el líder suprem del moviment MAGA. Trump, que ha vist com la ratificació de la seva victòria electoral al Capitoli se celebrava sense cap problema ni ensurt (al contrari de l'assalt que ell va instigar per impedir, fa quatre anys, la ratificació de Joe Biden) va destacar que considera la primera ministra italiana “una gran aliada”. I ho és: una gran aliada en l'objectiu d'arraconar i minimitzar la Unió Europea, sense descuidar-se de parasitar-la. Entre els molts enemics, externs i interns, que té la UE, és clar que aquests dos mandataris es troben entre els més poderosos.
La mateixa UE, per altra banda, no els ho posa excessivament difícil. Fa poc hem vist com Ursula von der Leyen aplaudia la mesura del govern de Meloni contra la immigració il·legal (tancar els migrants en centres de detenció a Albània) i la proposava com un model idoni per al control migratori dins el conjunt de la Unió. S'ha de dir que l'experiment acordat per Meloni i el seu homòleg albanès, Edi Rama, de moment no ha aconseguit més que ser un escàndol: l'acord preveu que Itàlia pagui prop de mil milions d'euros a Albània en els propers cinc anys; mentrestant, el centre de detenció de Shëngjin (el port d'Albània on es troben aquestes instal·lacions) està buit, mentre els policies destinats a vigilar-lo es donen la gran vida a compte de l'erari públic italià, tal com van descobrir periodistes del mitjà Piranjat Syri TV i va publicar The Guardian. És un bon exemple de les polítiques de la dreta dura o extrema: a l'hora de la veritat tot és sempre una enganyifa, que se sol resoldre amb la rapinya de les arques públiques en benefici dels espavilats de torn.
La UE fa molt de temps que es mostra erràtica, dèbil i desunida en les seves polítiques d'immigració, una de les qüestions més urgents del nostre temps, i el gran cavall de batalla de les extremes dretes. Encarregar a països de fora de la Unió que facin la feina bruta (que inclou disparar contra les pasteres estibades de migrants que s'aventuren a les rutes de la immigració il·legal) ha estat una excel·lent manera, precisament, de reforçar els discursos d'odi. Que ara França i el Regne Unit (que va cometre el colossal error del Brexit), i la mateixa Comissió Europea, plantin una mica de cara a Elon Musk, com llegim a l'article de Quim Aranda en aquest diari, resulta insuficient i, sobretot, arriba tard.
