L’excel·lent entrevista que Xavi Serra va publicar ahir a Quentin Tarantino va deixar un regust de comiat el dia menys pensat: “Porto 30 anys fent pel·lícules i ja estic preparat per plegar”.
Tarantino acaba de fer 60 anys, i quan Serra li demana què pensa del cinema nord-americà actual, contesta: “Està bé, però no m'emocionen moltes de les pel·lícules que es fan ara. M'estic fent gran i ja ho he vist tot. Molta gent, quan arriba als 60 anys, deixa d'escoltar nova música i d'interessar-se pel cinema actual. És simplement un efecte normal de fer-se gran”.
No crec que sigui un efecte normal. Hi ha gent que es despenja als quaranta i els seus gustos d’allà no passen, i gent que als vuitanta continua tenint ganes de continuar descobrint. Però la resposta de Tarantino sí que conté, em sembla, una veritat generalitzable, quan explica que no s’emociona gaire quan va al cinema perquè s’està fent gran i ja ho ha vist tot.
A partir d’una edat, la sensació d’haver-ho vist tot és aplicable a molts ordres de la vida. Per exemple, a la feina (oh, no, una altra reunió d’aquelles inacabables, un altre cap que es pensa que és Steve Jobs, un altre jove que està descobrint el Mediterrani). Quan els francesos surten a defensar la jubilació als 62 en comptes dels 64 estan expressant, també, que la feina i els seus acompanyaments se’ls fan previsiblement pesadíssims.
Haver-ho vist tot val per a les notícies, també. Sobretot si parlem de política: sempre hi ha algú que promet el canvi, i al final, de canvi, no gaire. Hi ha grans problemes que fa anys i panys que estan diagnosticats, però no se n’acaba de solucionar cap. Per això la gent gran va llançar-se de cap al Procés: allò sí que no ho havien vist mai. I per això el teatre de la política, com el cinema que va a veure Tarantino, arriba un moment que ja no emociona gaire.
