Tàpies entrevistat per Montserrat Roig (1991)

Entrevista amb Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) publicada per Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) a l’Avui (14-VIII-1991). Les iniciatives de  l’Any Tàpies van culminar ahir amb la inauguració a la seva Fundació d’una retrospectiva de l’artista. També en el Museu d’Història de Catalunya hi ha una exposició sobre vincles en la seva obra entre art i activisme. A la Fundació segueix el cicle “les cadires” en al·lusió a la Sala de Reflexió que va decorar al Campus de Ciutadella de la UPF.

De quina manera vas viure l'ambient artístic de la postguerra? –pregunto a Antoni Tàpies. –Jo començava aleshores amb les meves inquietuds de la pintura –contesta Tàpies– i, naturalment, intentava seguir l'ambient de la cultura artística de la ciutat. Visitava nombroses exposicions, però, com pots comprendre, en aquells moments les galeries afalagaven alguns dels nous rics de la situació i la qualitat de les exposicions, en general, era desastrosa. –Com era l'art oficial d'aleshores? –L'art oficial? No em vaig preocupar de l'art oficial... –No n'hi havia? –Crec que hi havia un cert art oficial, però això més aviat era a Madrid, a Barcelona no ens en preocupàvem tant. Per a mi l'art oficial, l'art que fomentava un tipus de gent que havien de ser simpàtics per a nosaltres, com per exemple l'art que fomentava Montserrat... El monestir de Montserrat encarregava una sèrie d'obres i feia reformes al monestir, fins i tot amb una mentalitat que semblava imitar les construccions que es feien a l'època mussoliniana... En fi, l'ambient que respiràvem nosaltres era desastrós. –O sigui que entraves en una galeria i en devies sortir molt deprimit, suposo. –Tan deprimit que no ens agradava res, absolutament. –En recordar tots aquells anys tan durs per a tots vosaltres, sembla difícil que fóssiu capaços de crear una revista avantguardista, que busquéssiu entre tots vosaltres tot allò que el clima no us donava. Com compaginàveu l'art, la creació, amb la vostra vida quotidiana? –La nostra vida quotidiana ja estava formada en un sentit de protesta davant tot el que passava. Nosaltres potser no teníem una consciència política molt clara, molt definida, unes tendències molt específiques, però la idea que estàvem oprimits i que tota la situació que dominava era catastròfica, sobretot contra Catalunya, això era un sentiment que era a qualsevol ratlla de la revista, perquè nosaltres el teníem, aquest sentit de protesta. –És que, llavors, us defensàveu com a catalans, només? –En tota obra d'art hi ha, en principi, una filosofia, una ideologia. En aquella època teníem una visió latent, perquè no ens les formulàvem encara clarament, les coses. El que és indiscutible és que nosaltres teníem aquesta visió enfront del règim feixista, però també enfront d'una certa cultura catalana que trobàvem conservadora. –Suposo que era molt difícil de poder aguantar-vos, no? –Era dificilíssim, perquè teníem un enemic a cada costat, un enemic que nosaltres ens imaginàvem; després, al món de la cultura catalana he trobat gent gran, que en aquella època considerava enemics i després ha resultat que hem estat uns grans amics.