Tapar boques

Quan era petita em recordaven sovint, per ensenyar-me a escoltar, que els humans tenim una boca i dues orelles. La imatge val per il·lustrar certes estratègies per mantenir en la inòpia la població. Sempre és més fàcil tapar una boca que moltes orelles.

La primera batalla és pel dret a saber. A la trinxera, periodistes i filtradors, els ulls que mostren el bosc quan un dit assenyala l’arbre. Entre els reporters que cobreixen aldarulls són freqüents els incidents. En surten masegats, de tant en tant. Les dades canten. Un de cada tres episodis de coacció a periodistes els cometen agents de la policia, segons el darrer informe de l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat; especialment en protestes socials o desnonaments. El gruix de la intimidació compta, si més no, amb un simulacre de cobertura legal. Lleugera, com el polvoritzat negre del tiramisú. La pena de Chelsea Manning –que va filtrar els assassinats “col·laterals” de l’exèrcit dels EUA– va ser desproporcionada i en condicions degradants, segons el relator especial sobre la tortura de les Nacions Unides. Julian Assange s’enfronta a cadena perpètua per exposar informació veraç. Entre les “males pràctiques” que Wikileaks va destapar hi ha l’infern d’Abu Ghraib, els “llimbs” legals de Guantánamo... i purgatoris esvaïts en la bromosa memòria col·lectiva. És el cas de les negociacions secretes de l’acord TISA, entre les potències occidentals, pe r a la liberalització global del comerç de serveis. Amb maniobres com les “fotudament il·legals” d’Uber els mercats fan il·lusòria la regulació dels estats.

Si en la primera contesa s’ataca qui allibera (al detall o a l’engròs) informació escatimada al control ciutadà, la segona vol sufocar la confrontació civil. Res no ha canviat gaire des de l’activisme vintage. Les sufragistes van ser desacreditades com a ridícules eixelebrades. Quan el missatge qualla es presenten com a esvalotadores perilloses, gairebé terroristes; només amb l’adhesió de la majoria silenciosa són reconegudes com a preses polítiques. La criminalització de la protesta té més a veure amb la inhibició de la dissidència que amb la perillositat real. Després d’anys de repressió dels moviments anti-TAV, als Alps italians, un informe tècnic certifica l’arrogància d’un projecte que ni tan sols és rendible. La Fiscalia havia demanat presó per a Erri De Lucca per instigar a la violència. “Si la meva opinió és un delicte, no el deixaré de cometre”. Ningú millor que aquest intel·lectual de pedra picada per reivindicar amb fortuna el dret a La paraula contrària ; la que encén l’energia de la insurrecció quan és prohibida; la que ens acompanya i evita que la humanitat s’ensorri. Podem discutir la legitimitat del sabotatge d’obres que disseminen amiant tòxic alhora que violenten, sense retorn, el patrimoni verge. El que crida l’atenció és que l’assetjament també s’apliqui a accions tan ingènues com innòcues. Els membres de Rebelión Científica (acadèmics farts del passotisme institucional davant la crisi climàtica i ecològica) van ser detinguts per tacar els lleons del Congrés amb pintura… de remolatxa! Que vigili Guinovart per composar El lament de la terra. Seria graciós, si no fos perquè és la unitat antiterrorista la responsable de la detenció. Se m’acuden espais clandestins on la Brigada d’Informació aconseguiria material útil. En lloc d’acarnissar-se amb l’elit científica o infiltrar agents en els moviments socials podria camuflar-los en els consells d’administració de les empreses que es reparteixen obra pública o inflen el preu de la llum. Potser les multes dels tribunals o del regulador de la competència, tocat pels Uber files, no eren prou dissuasives comparades amb les de l’ens borsari americà (SEC) per maniobres menors com les trampes dels auditors en els exàmens d’ètica (95 M€ a EY).

Paradoxalment, el càstig econòmic ofega els moviments que protesten pels desnonaments. A l’ombra de la llei mordassa –fosca com la gola del llop, com la mala consciència, com la vergonya– acumulen més de 200.000 euros per obstrucció a la “justícia”.

Tanta o més basarda fa que s’acorrali la solidaritat amb els massacrats a les fronteres. El testimoni d’Helena Maleno ens acosta l’assetjament a què el regne del Marroc, per encàrrec dels socis europeus, està sotmetent les ONG que assisteixen els migrants. Alerta dels desplaçaments forçats i de l’aïllament al CETI dels supervivents de la carnisseria de Melilla perquè no parlin amb les famílies ni amb la premsa. Un autèntic forat negre, com la fossa comuna. Els valents de Caminando Fronteras, amb Maleno al capdavant, saben de què parlen. Malgrat més de 20 premis internacionals va patir una petició de cadena perpètua i segueix mobilitzada contra la farsa (aturar “les màfies”) i la pantomima legal. El crim organitzat més flagrant és denegar drets a qui fuig de persecucions inhumanes i conflictes armats. Auxiliar els moribunds és transformar el dolor en justícia.

El pecat és d’acció i d’omissió. El text en elaboració que adapta la norma europea per protegir de represàlies a qui denuncia o revela informacions d’interès públic exclou les informacions que afectin les forces de seguretat, entre altres entorns opacs. S’alimenta una por difusa, ubiqua, a assenyalar i acabar assenyalat. La seguretat nacional fa de comodí per perseguir els incòmodes, els objectors, els subversius. Admet usos diversos, com el te per als anglesos, que val tant per mostrar hospitalitat com per justificar una pausa a la feina, per refer-se d’un ensurt o com a estímul lleuger. La defensa és l’excusa perfecta per blindar, amb pany i forrellat, la informació que l’aparell de l’estat considera perillós que sigui consumida al carrer. Retolar és fàcil: confidencial, classificada, secreta.

El resultat és un marc mental dòcil i obedient. Sords i muts. La pitjor presó no és feta de barrots, ni tan sols de paraules. És feta de pensaments.

Les vides dels negres importen / Les vides de les dones importen / Les vides dels mars importen... Cadascuna.