La política té unes inèrcies que sovint es mouen a un ritme lent i fan que la realitat desbordi els projectes més preuats. Si fem cas de les aparences, ara mateix a Junts tot gira al voltant de Puigdemont. En realitat, és la tapadora sobre la qual tots s’aixopluguen –mirant-se de reüll els uns als altres– per por que si s’obrís pas a una renovació estratègica i de lideratge, que semblen inevitables, s’entraria en fase d’explosió. I, tanmateix, si Junts no accelera en la redefinició d’un espai propi, hereu de les tradicions centrals del nacionalisme català, en les circumstàncies actuals pot anar perdent llençols a cada bugada.
El panorama ha canviat, el relat que Puigdemont representa ha quedat interromput. L’aniversari de l’1 d'Octubre ha passat sense pena ni glòria. Junts segueix recorrent a l’expresident com a referent perquè és un conglomerat que es va formar per la suma de grups de procedències molt diverses, tant des de la dreta com des de l’esquerra, que decaiguda la gran promesa pot alimentar recels i desconfiances. Alguns han desaparegut sense donar explicacions. I els que volen conservar el control de la casa a tot preu prefereixen posar-se a redós del president per por de ser desbordats. Certament, la crisi d’Esquerra Republicana els dona marge, però amplis sectors del catalanisme que es van engrescar en els moments de l’èpica volen que la centralitat nacionalista jugui amb eficiència i no només amb retòrica en la conjuntura actual. Del que no va poder ser no es viu gaire temps, en política, i la melancolia més aviat és depressora. Perllongar la mitologia de la confrontació fallida –que sempre és una temptació de qui no confia en les pròpies forces– inevitablement acabarà desdibuixant Junts i no farà cap favor a l’independentisme ancorat en la frustració.
Junts va heretar l’espai de la moderació, en termes econòmics i socials, que tant va representar Jordi Pujol durant anys. I ara –decaiguda temporalment la faula que va fer creure que era possible tocar el cel– s’han de donar perspectives a curt i a llarg termini a aquesta franja, la més nombrosa del nacionalisme, que es va deixar atrapar per la il·lusió però que quasi sempre ha viscut de peus a terra. I si Junts no troba el lloc, per molt que s’emparin en l’expresident com a referent d’emergència, es trobaran aviat desbordats pels efectes del principi de realitat. Puigdemont pot ser per a molts el símbol d’un moment, però ara estem en un altre. I ell, després de la ridícula tornada-fuga, representa l’espai de la malenconia. Aquella espantada va ser un moviment desconcertant que podria ser l’expressió que ell té més clar que els seus que ja no li toca. Quan farà el pas?
